Un fantasma recorre el mundo

Una Reforma poc democràtica i antisocial

2012-02-05T17:33:00.000-08:00

Un cop finalitzada la segona guerra mundial, s'instaurà a la major part de països de la Europa Occidental un odre polític anomenat estat social que formalitzava un acord tàcit conegut com a consens social-liberal. Aquest implicava la renúncia a la democràcia econòmica per part de les forces del treball a canvi d'una sèrie de drets socials i d'un augment progressiu en el nivell de vida de la classe treballadora dels països del centre capitalista. En aquest sentit, les constitucions de postguerra obligaven als governs a garantir determinats drets socials i protegien determinades institucions com al Seguretat Social de la acció d'un legislatiu que volgués suprimir-les. Per fer-ho, aquests textos constitucionals contemplaven diversos instruments entre els quals hi havia l'endeutament públic. Per tant, limitar constitucionalment el límit de despesa pública suposa el trencament del pacte social-liberal de post guerra que ja tenia les seves limitacions.

D'altre banda, reduir la capacitat de maniobra dels governs suposa disminuir indirectament la qualitat de la democràcia, ja que la impossibilitat de recorrer a l'endeutament limita els ingressos públics necessaris per garantir les prestacions socials que la majoria de la població. En altres paraules, limitar els ingressos públics suposa reduir la capacitat de l'executiu i del legislatiu per posar en pràctica les polítiques públiques que creguin necessàries. A més, prioritzar el pagament dels interesos del deute suposa fer prevaldre els interessos particulars sobre l'interès general. Aquest fet és especialment greu si tenim en compte que l'endeutament públic ha estat provocat, en bona mesura, per l'assumpsció estatal del deute privat a través d'un pla de rescat bancari de 99.000 milions d'euros1.

Un altre dels aspectes més foscos de la reforma constitucional aprovada per les corts aquest setembre és el caràcter poc democràtic amb el que s'ha dut a terme. D'una banda, és cert que el procediment de reforma a través del qual s'ha dut a terme no obliga a sotmetre-la a referèndum a no ser que així ho solicitin el 35 diputats o 26 senadors. Tot i així, la oposició frontal del PP i del PSOE a sotmetre la reforma a referèndum denotà una notable manca d'esperit democràtic i representa un intent d'imposar un projecte polític neoliberal al conjunt de a la ciutadania prescindint de la voluntat popular.

D'altre banda, la limitació constitucinal del dèficit públic i la prioritat de pagament dels interesos del deute són incompatibles amb altres aspectes de la constitució de 1978 com la denominació d'estat social i democràtic de dret (artícle 1.1), la igualtat real i i efectiva (artícle 9.2) o la autonomia política i financera de les Comunistat Autònomes i municipis (articles 2, 140, 142 i 156). La majoria d'aquests preceptes es troben al títol prelimitar del text constitucional. Segons l'article 168 d'aquest, hauran d'efectuar-se a través d'un procediment especial les reformes que afectin a la totalitat de la constitució, al títol preliminar, a la secció primera del capítol II del títol I i al títol II. Aquest procediment requereix la aprovació per dos terços de les dues cambres, la seva posterior disolució i la convocatoria de noves eleccions, la aprovació de per dos terços de les noves cambres i la ratificació per la via de referèndum. En altres paraules, la reforma constitucional pactada pels dos partits majoritaris a nivell estatal modifica tan substancialment la constitució de 1978 que hauria d'haver necessitat una majoria parlamentaria més sòlida i la convocatòria d'un referèndum. El fet que hagin optat per la via “simple” de reforma demostra, un cop més, que vivim en una democràcia merament formal.

Per acabar, la limitació del dèficit públic suposa un exercisi de cinísme escandalós per part de les elits polítiques del nostre país. Tot i que aquestes s'autolegitimen davant dels seus electors amb discursos favorables a l'estat social, han aprovat una reforma constitucional que el posa en greu perill. Per justificar el seu posicionament hipòcrita, han argumentat que cal prendre aquesta mesura per garantir l'estat del benestar a llarg plaç. D'aquesta manera, han aconseguit ocultar que darrera d'aquesta reforma hi ha un projecte polític més ampli que preten desmantellar l'estat del benestar per afavorir el procés d'acumulació capitalista.

1 El deficit públic de l'any 2010 fou de 98.227 milions d'euros.

"Deutocràcia”: l’agenollament dels estats davant els poders financers

2012-02-02T16:40:00.000-08:00

El dèficit i el deute públic de l’estat espanyol

En l’actualitat, el deute públic dels països de la perifèria de la Unió Europea ocupa un lloc central en l’agenda política dels països i institucions europees. En el cas de l’estat espanyol, el deute de els administracions públiques oscil•la, segons el Banc d’Espanya, entorn als 700.000 d’euros. Aquesta xifra representa, aproximadament, el setanta per cent del Producte Interior Brut espanyol. A simple cop d’ull, ens pot semblar una xifra molt elevada en termes absoluts. No obstant això, en termes relatius, el deute públic de l’estat espanyol és dels mes baixos de la zona Euro. Així doncs, per exemple, el deute públic del Regne Unit representa un 97% del Producte Interior Brut Britànic. Arribats a aquest punt, ens hem de formular la següent pregunta: com pot ser que el Regne Unit tingui un deute 17 punts superior a l’espanyol i pagui tipus d’interès més de cinc punts més baix pel seu deute?

En primer lloc, Espanya es troba en una situació que la fa més vulnerable davant dels atacs especulatius contra el seu deute sobirà. Per exemple, si els especuladors venen massivament títols de deute públic britànic amb la intenció d’obligar al Regne Unit a augmentar el tipus d’interès de futures emissions, el Banc d'Anglaterra pot comprar títols de deute evitant, d’aquesta manera, que el seu preu es desplomi i la taxa d'interès a pagar pel deute augmenti. El Banc Central Europeu, per la seva banda, no està capacitat per comprar deute dels estats. D’aquesta manera, quan Espanya o un altre país de la zona euro resulta atacat pels especuladors, el Banc Central Europeu no pot evitar la caiguda del preu del deute públic. A més, el Banc Central d’Anglaterra pot oferir crèdit als estats per finançar els dèficits públics i ho fa a un tipus d’interès més baix del que ofereixen les entitats financeres i els creditors particulars. En canvi, segons els tractats comunitaris, el Banc Central Europeu només pot finançar entitats privades i no als estats. D’aquesta manera, la facultat de finançar els estats recau única i exclusivament en entitats financeres les quals demanaran un tipus d’interès més alt. En altres paraules, el dret comunitari reserva al sector privat la capacitat de finançar els dèficits dels estats de la zona euro.

Per aquests motius, la quantitat que Espanya paga anualment pels interessos del seu deute ha augmentat fins al 2,6% del PIB, el que representa un 65% més des de l’inici de la crisi. Si aquesta tendència es manté, el deute resultarà impagable a curt o mig termini. A més a més, els diners invertits en el pagament dels interessos del deute es deixen de destinar a despesa social i al foment de la ocupació. D’aquesta manera, s’agreujaria la situació de precarietat en la que es troba la classe treballadora del nostre país.

Pel que fa al dèficit públic de l’estat espanyol, actualment, se situa al 11% del PIB. Novament, aquesta xifra pot semblar alta en termes absoluts, però no ho és en comparació a d’altres països de la Unió Europea. El Regne Unit, per exemple, país que gaudeix del prestigi de les agències de qualificació, té un dèficit públic del 11,5%.

Cal defugir d’aquelles afirmacions de caire neoliberal que afirmen que el dèficit públic dels països de la perifèria s’ha engendrat per una despesa desaforada i irresponsable. Espanya, per exemple, va complir el pacte d’estabilitat que limita el dèficit al 3% al PIB. De fet, va tenir superàvit en els tres anys immediatament anteriors a l’esclat de la crisi. Per tant, la raó que explica el creixement del dèficit és la caiguda dels ingressos provocada per l’esfondrament de l’activitat econòmica.

L’equilibri pressupostari i el pacte de l’euro

El passat desembre, els estats membres de la Unió Europea aprovaren l’anomenat Pacte d’Estabilitat i Creixement. Aquest pacte té diverses dimensions: la moderació salarial, l’equilibri pressupostari, l’ajust de les pensions públiques segons criteris demogràfics, la limitació la negociació col•lectiva i l’enduriment de les condicions per percebre els subsidis d’atur.

Pel que fa a l’equilibri pressupostari, el pacte estableix que haurà de ser garantit mitjançant la reforma dels textos constitucionals dels estats membres o a través de lleis ordinàries. En aquest sentit, s’emmarca la reforma constitucional aprovada pel PP (Partit Popular) i PSOE (Partit Socialista Obrer Espanyol) el passat mes d’agost. Aquesta reforma, que entrarà en vigor l’any 2020, suposa, d’una banda, la prohibició d’incórrer en dèficits estructurals per part de les administracions públiques i, d’altre banda, prioritzar el pagament dels interessos del deute front d’altres despeses públiques. Aquest fet suposa una greu limitació de la democràcia, ja que la impossibilitat de recórrer a l'endeutament limita els ingressos públics necessaris per garantir les prestacions socials que la majoria de la població. Tanmateix, prioritzar el pagament dels interessos del deute suposa fer prevaldre els interessos particulars dels creditors sobre l'interès general.

En qualsevol cas, tan l’equilibri pressupostari com les altres mesures que emanen de l’esmentat pacte europeu contrauran encara més l’economia, ja que debiliten la capacitat de consum dels treballadors agreujant, d’aquesta manera, una tendència inherent al sistema capitalista: la contradicció entre la capacitat de produir i la capacitat d’absorbir l’excedent socialment generat.

Arribats a aquest punt, ens hem de formular la següent pregunta: si les polítiques d’austeritat s’han demostrat empíricament falses allà on han sigut provades i els volums del deute i del dèficit de l’estat espanyol no són elevats, per què les economies centrals de la Unió Europea (França i Alemanya) tenen tanta fixació en controlar els seu dèficit públic? Per obtenir la resposta a aquesta pregunta, hem d’analitzar l’origen i la composició del deute de la economia espanyola.

Segons estudis del Banc d’Espanya, el total del deute de l’economia espanyola és, aproximadament, de 4 bilions d’euros (400% del PIB espanyol) dels quals 1,7 bilions (170% del PIB espanyol) s'han contret amb agents econòmics externs. El 82% d’aquest deute extern recau sobre el sector privat sent les entitats financeres l'agent econòmic més endeutat (760.000 milions d'euros).

Pel que fa els creditors del deute extern espanyol, els més rellevants són els bancs alemanys (el 22% del total), francesos (20%), nord-americans (17%) i britànics (14%). Aquestes entitats finançaren als empresaris de la construcció a través de dos mecanismes: de forma directa (donant-los crèdit) o de forma indirecta (donant crèdit a la banca espanyola). En definitiva, la economia espanyola té un deute amb els bancs estrangers de més de 800.000 milions d'euros (80% del PIB espanyol) dels quals un 89% prové del sector privat. Per aquest motiu, el major risc d’impagament es produeix en el sector privat i no en el sector públic. En cas de que les entitats financeres espanyoles no poguessin fer front als seus deutes, els bancs estrangers amb els quals estan endeutades registrarien grans pèrdues i, en conseqüència, entrarien en risc de fallida. Per aquest motiu, els governs francès i alemany pressionen a l’estat espanyol per a que tingui les comptes públiques sanejades i pugui rescatar al sector financer espanyol.

Alternatives des de l’esquerra

Les mesures d’austeritat que s’estan duent a terme no són les adequades per reactivar la inversió productiva. En conseqüència, sembla més que previsible una contracció encara més forta de la economia que farà caure encara més els ingressos públics i, per tant, s’augmentarà el dèficit i el deute públic necessari per sufragar-lo. Quant més augmenti el volum del deute i, en conseqüència, el volum dels interessos del deute, més dificultats tindrem per suportar-lo. En aquest sentit, les polítiques d’austeritat, a més de fer minvar la cohesió social, agreujaran la situació actual i dificultaran encara més la recuperació econòmica. Per aquest motiu, els i les comunistes creiem que una de les tasques prioritàries de l’esquerra política i social és la lluita contra les retallades i les polítiques d’austeritat, ja que suposen un atac directe contra els interessos de la classe treballadora.

D’altre banda, considerem que bona part del deute privat s’ha generat de forma il•legítima a través de la especulació financera. Per aquest motiu, creiem que un altre dels objectius prioritaris de l’esquerra és la no assumpció d’aquest deute per part dels estats de la perifèria de la UE. En aquest sentit, ens oposem a l’aval massiu d’actius financers tòxics per part del Fons de Reestructuració d’Ordenació Bancària, ja que, en cas de que no siguin pagats, les pèrdues seran assumides per l’estat.

En darrer lloc, considerem que la lluita contra el deute públic generat il•legítimament ha de tenir un caràcter central, ja que bona part del d’aquest prové d’uns interessos desorbitats provocats per la acció dels especuladors sobre el deute sobirà. Aquesta maniobra s’ha dut a terme amb la col•laboració de les agències de qualificació i amb la permissivitat del Banc Central Europeu. Ni una ni l’altre es troben sotmesos a control democràtic. Ara bé, quin mecanisme hauríem de seguir per desfer-nos de la part il•legítima del deute públic? A escala estatal, s’han dut a terme diverses formules de les quals per aconseguir-ho. A continuació, n’explicarem tres.

Durant els anys de la dictadura (1973-1983), el deute públic argentí va augmentar fins al 465% del PIB (1.500 dòlars per habitant). Aquest augment vertiginós s'explica, en bona mesura, per la estatalització del deute de les empreses privades. Als anys vuitanta, l’estat no pogué fer front al pagament dels seus deutes i va demanar un crèdit a l'FMI. Com a contrapartida, el Fons Monetari Internacional va exigir una sèrie de mesures com retallades socials, privatitzacions salvatges, venta de patrimoni públic i la anomenada “junta monetària”. L'any 2001 va esclatar una crisi coneguda com a “corralito”. Davant d’aquesta situació, l'FMI va continuar recomanant les mateixes polítiques d’austeritat, però Argentina s'hi va oposar i anuncià una moratòria unilateral del pagament del deute públic extern. Aquesta suspensió de pagaments temporal els va permetre desfer-se de la tutela de l’FMI i aplicar polítiques d’estímul de la demanda que van fer possible la recuperació econòmica del país. Un cop fet això, Argentina va renegociar el seu deute extern amb els creditors al marge de l’FMI i el va reduir fins a una cinquena part.

Una segona opció la dugué a terme Equador. El deute sobirà d’aquest país augmentar va augmentar 16.596 milions entre els anys 1971 i 2006. Amb l'arribada al poder de Rafael Correa, es va iniciar un procés d'auditoria del deute a través de la Comisión Integral del Crédito Público (CAIC) que qualificà gran part del deute com a il•legítim. Un cop fet això, el govern equatorià decidí oferir un 30% del seu valor del deute als creditors. D'aquesta manera, Equador va estalviar 8.000 milions de dòlars que es varen destinar a incrementar la despesa social.

Una altre mecanisme que permet alleugerir la càrrega del deute públic és la cancel•lació. Aquest fou posat en pràctica pel Fons Monetari Internacional durant els anys noranta i consistí condonar una part del deute a canvi d'una sèrie ajustaments macroeconòmics. Seguint aquesta lògica, Mali es va beneficiar de cancel•lació de 1652 milions de dòlars. No obstant això, va haver de privatitzar estratègics de la seva economia com l’agricultura, la banca, les telecomunicacions o la energia elèctrica. A més a més, se'ls obligà a eliminar els subsidis a la fabricació de cotó. Aquesta decisió va tenir uns efectes dramàtics sobre la economia maliana, ja que 3,5 milions malis viuen d'aquest sector.

La experiència ens demostra que l’única forma de fer front a aquest tipus de crisi és prescindir de l’FMI i les seves polítiques d’austeritat refusant totes les solucions que impliquin la tutela d’aquesta organisme. En aquest sentit, les solucions posades en pràctica semblen les més recomanables. Personalment, em decanto per la opció de l’auditoria, ja que atorga una major legitimitat al repudi del deute il•legítim.

L'ascens social i electoral de la extrema dreta i la resposta popular

2011-02-03T09:16:00.000-08:00

Les passades eleccions al parlament de Catalunya varen posar de manifest l'avenç social i electoral de les organitzacions d'extrema dreta al nostre país. El cas més destactat és el de Plataforma per Catalunya(PxC) que va obtenir 75.321 vots(2,42%) convertint-se així en el partit sense representació parlamentaria amb més sugrafis. La circunscripció on PxC va aconseguir els millors resultats fou la província de barcelona on obringué 57.381 vots(2,45%). Per poder optar al repartiment d'escons en el sistema parlamentari del nostre país, s'han d'aconseguir, com a mínim, el tres percent dels vots en una circunscripció electoral. No obstant això, van estar molt a prop de arribar a aquest llindar. De fet, només haguessin necessitat 12.882 vots. Amb els mateixos resultats i la participació de les eleccions de 2006, hagués necessitat tan sols 9343 vots superar la barrera electoral del 3%. A més, cal tenir en compte que part del vot xenòfob ha estat satelitzat per altres organitzacions com el Partit Popular el qual ha mantingut durant tota la campanya un discurs extremament dur, beligerant i demagògic en vers la immigració. D'aquest analisi electoral, en podem treure la següent conclusió: s'està obrint un espai polític per la extrema dreta malgrat no tenir representació parlamentaria.

Segons el meu parer, les raons que expliquen el relatiu èxit electoral de la formació que dirigeix Josep Anglada són escencialment dues: el descredit i el desgat dels partits tradicionals i la manca d'informació que han ofert les elits polítiques i mediàtiques sobre els efectes de la immigració. Per una sèrie de factors històrics, els voltants, i concretament els qui votaven a partits obrers, s'identifiquen cada cop menys amb els partits que concorrent als processos electorals. A més, els reiterats escandols de corrupció han desacreditat completament la classe política actual. La conjunció d'aquests dos factors ha fet que els ciutadans de Catalunya, i especialment la classe treballadora, desenvolupi un sentiment de refús cap als polítics actuals propiciant així el vot massiu cap a opcions electorals tradicionalment infreqüents com ara l'abstenció, el vot en blanc, el vot nul o el vot a formacions polítiques amb un discurs “anti-establishment” com és el cas de Plataforma per Catalunya.

D'altre banda, ni la classe política ni els mitjans de comunicació de masses s'han eforçat per revelar una sèrie de dades sobre l'impacte de la immigració que desmenteixen rotundament algun dels arguments als que recorren freqüentment les organitzacions d'extrema dreta. L'any 2006, Miguel Sebastián, aleshores director de la Oficina Econòmica del President del Govern, va publicar un estudi anomentat “inmigración y economía Espanyola: 1996-2006”[1] en el qual es podia observar que la immigració tenia efectes positius sobre els presupostos de l'estat. La quantitat de diners recaptada através dels impostos pagats pels immigrants era 5 cops superior a la que aquest col·lectiu rebia en forma de serveis(santitat, educació) o en efectiu(pensions, beques, etc). Aquest fet s'explica per la piramide d'edats de la població immigrada. La majoria dels immigrants es troba en edad productiva. Aquest fet provoca que consumeixin pràcticament la meitat de serveis sanitaris que la població “autòctona”[2] i que aportin a través de cotitzacions 8.000 milions d'euros a la Seguretat Social i només rebin 400 milions d'euros en pensions. Aquestes dades demostren, en contra del discurs del senyor Anglada, que la immigració no resulta perjudicial pels fons públics ni posa en risc l'estat social.

Arribats a aquest punt ens podem formular un altre qüestió: com es possible que Plataforma per Catalunya hagi obtingut resultats tan notables en comparació a d'altres organitzacions d'extrema dreta que tenien programes electorals pràcticament idèntics?. Aquest fet s'explica, bàsicament, per tres raons: el recolzament polític i econòmic que PxC ha obtingut d'altres partits d'extrema dreta als quals Anglada anomena eufemisticament com a “identitaris”, la renuncia als simbols franquistes i la cobertura mediàtica que alguns mitjans de comunicació han donat a Josep Anglada. En efecte, el recolzament polític i, sobre tot, econòmic que ha tingut Plataforma per Catalunya per part de partits com el Front Nacional de Jean Marie Lepen o l'ultradretà Vlaams Belang(interès flamenc) ha fet possible una campanya gairebé equiparable a la d'alguns partits amb representació parlamentaria. El fet de no recorrer a simbologia franquista, malgrat el passat reaccionari de molts dels membres de Plataforma per Catalunya, ha provocat que una part de la classe obrera de l'anomentat “cinturó roig” que tradicionalment s'inclinava per opcions electorals d'esquerra hagui votat a la formació ultradretana.Per acabar, tal i com deia abans, la projecció mediàtica que ha tingut Josep Anglada com a líder ha estat un altre factor clarament determinant. Una part d'aquesta projecció mediàtica la va aconseguir arrel de la polèmica sorgida al consistòri de Vic entorn al padró municipal dels immigrants. Una altre part de la presència mediàtica de Josep Anglada i, per extensió, de Plataforma per Catalunya ha estat duta a terme de forma pràcticament injustificada. El cas més escandalós és el del programa “Catalunya Opina” que s'emet pel “Canal Català” i del qual Josep Anglada n'és tertulià habitual.

Les passades eleccions autnòmiques han estat un toc d'atenció per a tots aquells i aquelles que ens oposem frontalment a l'ideari i al programa de la extrema dreta. Cal començar a combatre a l'extrema dreta des d'ara mateix. En aquest sentit, cal fer un treball potent en dos nivells diferenciats: en l'àmbit politico-institucional i en la societat civil. Cal el compromís de totes les organitzacions polítiques per promoure una convivència adequada entre la població nouvinguda i la població mal anomenada “autòctona”. Aquest fet implica, d'una banda, fer un esforç per desmitificar desde les institucions els arguments xenòfobs d'organitzacions com Plataforma per Catalunya i, d'altre banda, la renúncia a instrumentalitzar la immigració amb finalitats electoralistes. Una bona manera de garantir que els partis no incitin a la xenofòbia per obtenir rèdits electorals és instaurar el dret a vot de la població immigrada garantint-los així plenament els drets polítics. D'aquesta manera, els parits que facin discursos racistes hauran de fer front a elevats costos electorals.

També cal fer un treball important de concienciació en el si de la societat civil. Cal que les organitzacions de caràcter antifeixista ens organitzem i denunciem el perill potencial que representen organitzacions co les de Josep Anglada. En aquest sentit, pot se rmolt útil la plataforma “Unitat Contra el Feixisme” constituïda pocs messos abans de les eleccions autonòmiques.

Cal recuperar el caràcter antifeixista de la democràcia, ja que sinó aquesta acabarà reduïda a un simple procés de selecció d'elits polítiques. Per poder parlar de legislació democràtica, és necessàri que, a més de fer-se amb el consentiment d'una majoria parlamentaria, el seu contingut sigui capaç de garantir la bona convivència de tots aquells i aquelles que formen part de la comunitat político-social independentment del lloc on haguin nascut.
[1] http://www.ucm.es/info/ecap2/mulas_carlos/economia_laboral/Tema6bis-MovilidadInmigracionEspanaOEP.pdf
[2] http://unitatcontraelfeixisme.files.wordpress.com/2010/10/flyer_topics.pdf

El pla de rescat i les mesures d’austeritat a Grècia

2010-05-24T05:36:00.000-07:00

Introducció:

A principis de maig d’aquest any, la Unió Europea i el FMI (Fons Monetari Internacional) comprometien respectivament 500.000 i 250.000 milions d’euros en un pla de rescat de la economia grega. Aquesta noticia va anar acompanyada d’un sorprenent anunci: el Banc Central Europeu es compromet a finançar directament els estats.

No obstant això, l’esmentat pla de rescat està subjecte a una sèrie de condicionants. Com a contrapartida per la aportació econòmica, el govern grec es compromet a retallar el sou dels funcionaris, rebaixar les pensions, reduir dràsticament els organismes administratius, retallar la inversió pública, abaratir l’acomiadament i privatitzar de forma massiva els sectors de la energia i del transport venent de forma massiva les empreses públiques. Segons les previsions dels organismes que han dut a terme el pla de rescat, la economia grega patirà un petit retrocés durant el 2010 i 2011 per tal de tornar a créixer a partir del 2012.

Aquest “pla d’austeritat” orientat a disminuir el dèficit i, per extensió, a controlar la inflació i garantir la estabilitat monetària de la “zona euro” ha tingut una rèplica a l’estat espanyol. El passat dimecres 12 de maig, el president del govern presentà en el Congrés dels Diputats un paquet de mesures en aquesta línia. A partir d’aquest pla, l’executiu espera estalviar 15.000.000.000 d’euros que s’afegeixen a la reducció del dèficit de 50.000 milions que el president del govern va prometre a Brussel·les pel període 2012-2013. Concretament, s’espera estalviar 6.750 milions d’euros a través de la reducció salarial en el sector públic, 1.500.000.000 d’euros per la congelació de les pensions i 6.045 milions gràcies a la reducció de las inversions en despesa social.

Justificació de les mesures d’austeritat:

Segons els organismes que han efectuat el pla de rescat a Grècia i alguns economistes de caire neoliberal, la crisis de l’euro està causada per el comportament irresponsable del govern grec que ha gastat en excés en el seu estat del benestar creant així un dèficit y un deute públic que no son sostenibles y que han generat dubtes sobre si el govern podrà pagar o no els seus deutes (Xavier Sala i Martín. La Vanguardia. Dia 17.02.2010). Un dels arguments més utilitzats per aquells qui defensen aquesta tesi com a causa de l’elevat dèficit és que la edat de jubilació dels treballadors grecs és molt baixa (55 anys) i, per tant, s’ encareix innecessariament la despesa social en pensions.

Segons el meu parer, aquestes teories disten força de la realitat per diversos motius. Per començar, Grècia, igual que Espanya o Portugal, té una despesa pública molt inferior a la mitjana de la Europa dels quinze (UE-15) fruit de la implantació tardana i precària del seus estats del benestar. En aquest sentit, cal recordar que tots tres països varen tenir dictadures profundament reaccionaries que impediren la seva implementació. De fet, en tots tres casos, l’estat del benestar començà a desenvolupar-se en un moment en que molts governs, com el de Tacher al Regne Unit, estaven començant a retallar-lo de forma substancial.

Les causes del dèficit de Grècia:

La causa principal de l’augment del dèficit públic grec és una disminució considerable dels ingressos de l’estat provocada per la caiguda de la activitat econòmica. En altres paraules, el descens de la demanda agregada[1] manca ha disminuït considerablement el volum de diners recaptats a través impostos indirectes. D’altre banda, l’augment de l’atur derivat del descens de la activitat productiva ha provocat un augment considerable de la despesa en subsidis d’atur. En altres paraules, la conjuntura de crisis econòmica ha provocat un augment de les necessitats de despesa i una disminució forçosa dels ingressos.

Tal i com indica Vicenç Navarrro[2], la economia grega ha gaudit, en contra del que es propaga des d’alguns mitjans de comunicació, d’una salut relativament bona en els últims quinze anys. Un fet que constata aquesta afirmació és que el seu creixement econòmic (mesurat tan en termes absoluts com en termes de renta per càpita) va ser més elevat que la mitjana de la Unió Europea. De fet, Grècia comptava amb la una de les flotes comercials més importants del món. Cal remarcar que aquest sector, tot i ser molt poderós, ha gaudit d’extraordinàries extensions fiscals en temps de bonança econòmica fet que ha provocat manca considerable d’ingressos en les arques públiques. En altres paraules, aquestes polítiques fiscals han contribuït notablement l’ensorrament dels ingressos públics. Pel que fa a la situació actual, no es pot negar en absolut la fragilitat en que es troba la economia grega fruit del seu elevat dèficit públic (13,5% de PIB) i del seu desmesurat deute (113% del PIB). Tot i així, cal fer dos matisos importants sobre aquestes qüestions. En primer lloc, hi ha països, amb un dèficit públic molt major que el grec (Japó 192% del PIB). En segon lloc, el deute grec no és més elevat que el que es preveu pel promig de països de la OCDE de cara al 2011.

El govern de Kostas Karamanlis va preferir augmentar els ingressos emeten deute públic que realitzar una reforma fiscal progressiva i perseguir el frau fiscal (un dels més elevats d’Europa). El 90 % del deute de l’estat grec la posseïen bancs Alemanys, francesos i austríacs. Aquests bancs varen comprar grans quantitats de deute públic a preus molt reduïts i asseguraren aquestes quantitats a través del que s’anomena “Credit Defaults Swaps” (CDS)[3]. L’assegurament d’aquestes quantitats de deute públic no es basa en el seu preu real del préstec, sinó en un preu fictici basat en la especulació. Es a dir, assegura les quantitats que presumiblement s’adquiriran amb les operacions financeres. D’aquesta manera, els bancs i els hedge funds (fons d’inversions d’alt risc) han inflat el preu del deute a que havia de generar un exorbitant interès del 7% anual. En altres paraules, el que deixaran d’ingressar els ciutadans grecs en forma de transferències i serveis públics es destinarà a pagar els enormes interessos generats en el sector financer.

Conseqüències socials i econòmiques de les polítiques d’austeritat:

En un moment de recessió econòmica, es necessari que l’estat dugui a terme una important despesa pública ja tan en subsidis d’atur per evitar que caigui en picat la demanda agregada com en inversions productives per generar llocs de treball. A través d’aquestes polítiques postulades per l’economista John Maynard, s’aconsegueix reactivar la economia augmentant les demandes de bens de consum i mitjans de producció[4]. Per tant, l’aplicació de les polítiques d’austeritat destinades a retallar la despesa pública grega farà minvar encara més la demanda agregada allargant així la situació de recessió econòmica.

Per tal de constatar la afirmació del anterior, només cal observar quin ha estat l’efecte de les polítiques d’austeritat sobre les economies europees que les han posat en pràctica. Irlanda, per exemple, ha vist disminuir el seu PIB un 8%. En el cas de Letònia, la taxa d’atur supera el 22% i el PIB ha caigut un 25% en dos anys. En aquest darrer país, es varen retallar un 50% els salaris dels treballadors públics i un 40% les despeses en centres hospitalaris del Servei Nacional de Salut.

No obstant això, es important matisar que les polítiques de contenció o retall de la despesa social no només afectaran als països de la Unió Europea on s’apliquen. Tal i com indica Vicenç Navarro al seu article “Grècia no és la principal causa de la crisi de l’euro”, Alemanya, que porta dècades desenvolupant polítiques de contenció salarial, esta intentant vèncer la disminució del seu mercat intern fomentant la exportació. Tot i així, dos terceres parts de les seves exportacions d’aquest país s’efectuen dins de la “eurozona”. Per tant, si la resta de països europeus deixessin de consumir productes alemanys causa d’una disminució del poder adquisitiu dels seus habitants, la economia Alemanya se’n ressentiria considerablement.

Conclusions sobre les polítiques d’austeritat:

Segons el meu parer, les condicions que el Fons Monetari Internacional i la Unió Europea han imposat a Grècia a canvi de l’ajut econòmic són profundament injustes, erràtiques i innecessàries.

En primer lloc, retallar la despesa social significa fer recaure els costos de la crisi en els sectors menys afavorits, ja que són els majors beneficiaris de les prestacions socials ofertes per l’estat del benestar que es veurà retallat. D’altre banda, no s’està abordant un dels problemes que ha desencadenat tan la crisi econòmica mundial com aquesta crisi regional: la falta de regulació dels mercats financers. De fet, el veritable objectiu del pla de rescat que la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional han aprovat un és salvar els bancs europeus, principalment francesos i alemanys, que posseeixen grans quantitats de deute grec.

En segon lloc, les polítiques d’austeritat són totalment innecessàries, ja que existeixen una sèrie de polítiques alternatives de reducció del dèficit molt menys agressives amb les classes populars. En comptes de disminuir la despesa pública, es podrien haver augmentat els ingressos a través d’una reforma fiscal progressiva o combaten l’elevat frau fiscal. En aquest sentit, considero també innecessàries les retallades de despesa social efectuades pel govern de Jose Luís Rodríguez Zapatero. Com deia al principi, els plans d’austeritat preveuen un estalvi de 15.000 milions d’euros a través de la reducció salarial en el sector públic, la congelació de les pensions i la reducció de les inversions. Mentrestant, el conjunt d’empreses de l’IBEX-35[5] han guanyat en el darrer trimestre un 25% més que en el mateix període de l’any anterior. Aquesta xifra se situa en més de 12.000 milions d’Euros, es a dir, només 3.000 milions d’Euros per sota de la quantitat que el govern Zapatero vol estalviar en un any. Les quatre empreses que més van guanyar foren el Banc Santander (2.215 milions), Telefònica (1656 milions), Endesa (1.535 milions) i el BBVA (1.240 milions). També destaquen els beneficis d’Iberdrola (921,7 milions) y Repsol (688 milions). En altres paraules, mentre les classes menys afavorides, màximes beneficiaries de les prestacions ofertes per l’estat del benestar, estan veien minvar el seu salari real degut al desens de les transferències de l’estat en forma de subsidi o en forma de servei públic, les grans empreses espanyoles segueixen obtenint grans volums de beneficis. Segons el meu parer, l’executiu espanyol hauria d’apujar l’impost de societats, tornar a introduir alguns dels impostos suprimits a molts llocs del territori espanyol com l’impost de successions o l’impost de patrimoni i realitzar una reforma fiscal progressiva que gravi intensament a les rendes més altes. D’aquesta manera, s’aconseguiran augmentar els ingressos i reduir el dèficit.

En tercer lloc, a més de ser innecessàries, les retallades de despesa pública són totalment erràtiques en una conjuntura de recessió econòmica. Com ja he indicat anteriorment, impossibilitat de l’estat per fer inversions productives i la disminució del poder adquisitiu dels treballadors provocada pel retall de serveis públics i subsidis d’atur agreujaran encarà més la crisis econòmica, ja que provocaran un descens considerable de la demanda agregada. Quan això succeeixi, el creixement de la taxa d’atur s’intensificarà provocant una exclusió massiva de treballadors del mercat laboral en un país on hi havia, ja abans de la crisi, un índex de pobresa superior al 20%.

Reformes necessàries en l’estructura institucional de la Unió Europea:

Per acabar, crec convenient fer esment de les deficiències estructurals de la Unió Europea que han impedit abordar degudament situacions com les de Grècia o Espanya.

En primer lloc, crec que es necessari desenvolupar una instància encarregada de la política econòmica y fiscal a nivell europeu. Per tant, caldria un pressupost europeu que representés, com a mínim, la xifra que els fundadors de la Unió Europea varen suggerir (7-9% del PIB total de la Unió). També es podria establir un impost europeu que alimentés un fons comú per despeses d’anivellament del consum mitjanant polítiques redistributives a nivell europeu. D’aquesta manera, es podrien evitar els desequilibris interns sense haver de recórrer a plans extraordinaris de rescat.

Un altre dels problemes estructurals que, segons el meu parer, té la Unió Europea és la falta de control democràtic de la política monetària. Des de la signatura del Tractat de Maastricht, la política monetària ja no es troba en mans dels estats. No obstant això, ni el parlament ni la comissió poden obligar a aquest òrgan a seguir una determinada política monetària. Aquest fet implica la impossibilitat de la Unió Europea de jugar amb la massa monetària quan el dèficit es dispara fruit d’una recessió econòmica. Quan els estats tenien competències en política monetària, podrien optar per devaluar la moneda o recórrer a la inflació. A través d’aquests mecanismes, s’aconseguia alleugerir la càrrega del deute i disminuïa considerablement el risc de suspensió de pagaments. Per això, crec que les polítiques monetàries que dugui a terme el Banc Central Europeu han de ser dictades i aprovades pel Parlament Europeu. D’aquesta manera, es podria obligar a aquest organisme a aplicar les polítiques monetàries més adients quan ens tornem a trobar en una situació de crisi econòmica.

Per acabar, s’hauria de du a terme una reforma del sistema financer a escala internacional que permetés als estats el control polític dels fluxos de capital. D’aquesta manera, s’aconseguiria protegir als estats de la especulació financera. Aquesta darrera proposta és potser la més difícil de aconseguir, ja que sobre passa el marc institucional de la Unió Europea.

[1] Demanda agregada: Quantitat resultant del la venta de tots els bens i serveis generats pel conjunt de sectors d’una economia. Es pot calcular en termes quantitatius (quantitats consumides) o en termes estrictament monetaris.
[2] Vicenç Navarro: catedràtic de polítiques públiques i economia aplicada de la Universitat Pomeu Fabra Vicenç Navarro
[3] Credit Default Swap (CDS): És un contracte en que un comprador de deute paga periòdicament una quantitat denominada “spread” a canvi del compromís del el vendedor (emissor de deute) de compensar-lo en cas de impagament.
[4] Bens intermedis: Bens utilitzats per produir mercaderies o serveis.
[5] IBEX 35: És el principal índex de referència de la borsa espanyola elaborat per borses i mercats espanyols. Està format per les 35 empreses amb més liquiditat que cotitzen en el Sistema Interconexión Bursátil Electrónico (SIBE) en las cuatro Bolsas Españolas (Madrid, Barcelona, Bilbao y Valencia).

Monsanto: Corporació o psicòpata ?

2010-01-16T12:38:00.000-08:00

La empresa Monsanto es fundà l'any 1901 amb l'objectiu de produir plàstics i resines. Més tard, l'any 1976 va fer el salt a la industria agricola introduint-se en el negoci dels hervicides. Actualment, destaca per ser pionera en la venta de llavors modificades genèticament i per produir l'hervicida més extès en el mercat mundial: el Roundup.

Aquesta empresa és mundialment coneguda per les constants controversies que han generat els seus productes. L'any 1927, va començar a comercialitzar el Policluoro bifenil el qual fou prohibit l'any 1970 quan el programa de las Nacions Unides pel medi ambient (PNUMA) va decretar aquest producte com una de les substàncies més tòxiques sintetitzades per l'home. Anys despres, va patentar el Posilac. Aquest producte contenia Somatotropina Bovina recombinant (rBST): un derivat sintètic d'una hormona que provoca que les vaques produeixin quantitats més elevades de llet. Hi ha informes que revelen que aquesta hormona provoca una serie de malformacions i patologies tant en humans com en vaques. Per aixo, hi ha països que n'han prohibit la venta (Regne Unit, Nova Zelanda, Australia, Unió Europea, Japó, etc).

No obstant això, l'objecte del nostre anàlisi serà el poder d'influència que té Monsanto en el sector de l'agricultura i el món rural, a través de la venta de llavors trangèniques. Per obtenir aquesta rellevància, Monsanto ha aplicat dos mecanismes: comprar totes les companyies de llavors de Midwest (Oest Mitjà dels Estats Units) i presionar al legislador per que aprovi una norma que reconegui les patents en el camp de les llavors. Aquest fet ha provocat que processar les llavors (emagatzemar, netejar i recollir) sigui impossible per un petit agricultor degut al cost econòmic i a la burocràcia associada a les proves d'autenticitat de les llavors. En definitiva, Monsanto ha fet que sigui materialment impossiple pels pagesos produir ells mateixos les llavors. Per tant, si un agricultor vol produir, ha d'adquiri-les forçosament en un mercat monopolitzat per Monsanto.

El mes sorprenent d'aquest cas és que la transnacional no es limíta a presionar als poder públics, sinó a assatjar per la via legal a tot camperol que intenti infringir la “llei Monsanto”. Desde 1997, Monsanto ha presentat demandes contra 147 agricultrors i 39 empreses per la violació d'aquesta norma i està investigant 500 casos més. Un dels agricultors demandats és Homan McFraling acusat de “biopirateria” per haver emmagatzemat part de les llavors genèticament modificades. Segons la legislació nord-americana, això consitituiria una vulneració del dret de propietat intel·lectual, ja que emmagatzemar llavors garanteix poder-ne obtenir de noves de forma gratuïta. Segons explica McFarling, la estratègia de estalviar llavors és una tradició del sector agrícola que es remonta moltes generacions enrrere. El cas més alamant és el de l'agricultor de Tennessee Kem Ralph el qual fou condemnat a 8 mesos de presó i 1,7 milions de dolars per amagar un camió de llavors de cotó.

Per trobar les causes d'aquest enorme poder d'influència política de Monsanto, és necessari observar la estructura monopòlica del mercat mundial de llavors. Un 95% del total de llavors comercials és controlat per només 10 empreses. D'altre banda, en termes absoluts, les transnacionals controlen el 49% del mercat mundial llavors(comercials i no comercials). Pel que fa Monsanto, controla entre un 25 i un 38 per cent del mercat de llavors de “frijol”, cogombre, pebrot, tomaquet i ceba. Aquestes dimensions tan desorbitades atorgen a les transnacionals com Monsanto un poder tan desmesurat que fa impossible parlar de política agrícola sense esmentar-les.

Una crisi de sistema, no de gestió del sistema

2009-07-16T12:23:00.000-07:00

Des de la seva aparició, el sistema capitalista ha mutat de forma en diverses ocasions. Una de les etapes mes assenyalades fou el capitalisme reformat que sorgí com a conseqüència de la segona guerra mundial i que fou hegemònic fins als anys setanta. Aquest capitalisme reformat tingué com a principal característica, a banda de la instauració dels anomenats estats del ben estar a la majoria de països de la Europa occidental, la desmundialització premeditada de la economia a través del control públic dels moviments de capital. Aquest fet provocà, tal i com havia anunciat durant els anys trenta l’economista reformista John Maynard Keynes, la “eutanàsia del rendista”. En altres paraules: la economia capitalista sorgida de la post guerra provocà la mort de la figura del rendista permetent la subordinació del capital financer al capital productiu.

No obstant, des de mitjans dels anys setanta, el capitalisme ha entrat en una nova fase que podríem anomena “remundialització”. Aquesta remundialització” de la economia ha estat possible gracies al desmantellament dels mecanismes de control estatal sobre els moviments de capital. Sovint, molts economistes de caire progressista anomenen a aquest procés “desregulació”. Aquesta nomenclatura ha conduït, y condueix sovint, a una certa confusió respecte la naturalesa d’aquest fet. En primer lloc, cal destacar que, si ve es cert que el poder d’incisió dels estats en el control de la economia ha descendit notablement, en cap cas es pot parlar de mercats desregulats. En altres paraules, podríem dir que ha canviat el tipus de regulació dels mercats en favor del capital financer. Aquesta nova regulació, establerta a partir de decisions provinents del poder polític, redueix, com hem dit, el poder incisió dels estats en l’economia i en la prestació de serveis socials indispensables per la cohesió social. Aquest fet ha ocasionat, a part de la resurrecció de la figura del rendista, un augment considerable de les desigualtats socials com es pot comprovar observant la evolució de variables com l’index de Gini a nivell global.

En definitiva, l’actual economia capitalista instaurada a partir de la mal anomenada “crisi de l’estat del benestar” no és més que una involució cap un model anteriorment fracassat. La crisi de 1973 provocada per un alça en el preu de les matèries primeres i la energia i per una recessió econòmica pròpia del caràcter cíclic de les economies capitalistes desencadenà un allau de crítiques en vers del model d’estat del benestar que sorgí a la postguerra com a resultat del consens entre classes i que esdevingué un símbol de la cultura democràtica i antifeixista. Aquesta nova fase de la economia capitalista se sol anomenar “neoliberal” fruit del nom de ideologia hegemònica entre les elits polítiques que ha propiciat aquest canvi de model. Tot i aquest canvi de paradigma, val a dir que l’anomenat neoliberalisme ha entrat en crisi abans de poder-se consolidar. La raó fonamental d’aquesta crisi d’abast mundial ha estat una manca de regulació del sistema financer que s’ha acabat traslladant al sistema productiu.

Deixant de banda l’aspecte financer, la actual crisi mundial té un caràcter molt similar a la resta de crisis cícliques que ha viscut el sistema capitalista. Aquestes crisis han estat degudes a una disminució reiterada de la taxa de guany. Aquesta tendència decreixent de la taxa de guany, descrita per Karl Marx a mitjans del segle XIX, ha estat i segueix sent inherent al sistema capitalista. Així doncs, per entendre la dinàmica general del capitalisme, és necessari definir el concepte “taxa de guany”. La taxa de guany expressa la relació entre la plusvàlua i la inversió que el capitalista realitza en mitjans de producció. La plusvàlua, tal i com hem dit abans, és la diferència entre el capital-diner invertit en el procés de producció i el capital-diner obtingut un cop s’han venut les mercaderies i esta formada pel treball directe incorporat en cada unitat productiva menys el treball incorporat en el salari real que reben els treballadors. El capital invertit està format per diversos components (treball, matèries primeres, instal·lacions productives, etc) que es poden englobar de manera genèrica en dos grans blocs: costos fixos i costos variables. Cal remarcar que aquesta variable pot estar referida al guany individual d’un capitalista o al conjunt d’empreses que integren una economia capitalista.

L’augment constant de competència entre capitalistes per adquirir quotes de mercat col·locant cada cop més producció en el mercat provoca una progressiva substitució de treball directe per maquinaria que fa disminuir la plusvàlua i augmenta els costos de producció. Per tant, aquesta competència comporta, a més d’una sobreproducció de bens i serveis, una disminució progressiva de la taxa de guany. Quan la taxa de guany global segueix aquesta tendència decreixent durant un llarg període de temps, la inversió deixa de ser rendible i, per tant, els capitalistes hauran de disminuir el nivell de producció. A causa d’això, es destruirà un gran número de forces productives, augmentarà l’atur i la economia capitalista entrarà en una fase de resecció. Per a superar aquesta situació, el capitalista haurà de tornar a augmentar la taxa de guany introduint progrés tècnic per tal de produir amb menys recursos o bé augmentar el nivell d’explotació disminuint el treball incorporat en el salari real.

Així doncs, després de la crisi econòmica de 1973, el sistema capitalista havia de fer front a una gran inflació i havia de reactivar la demanda agregada per sortir de la fase de recesió. Tot i així, els primer símptomes de recuperació de la taxa de guany varen trigar en fer-se plausibles, ja que no fou fins als anys noranta en que aquesta variable començar a augmentar parcialment. Segons molts economistes neoliberals, la revolució de les noves tecnologies que va tenir llor entre l’any 1999 i l’any 2001 havia de provocar una recuperació definitiva de la taxa de guany global degut al enorme progrés tècnic que inclouria. Tot i això, aquesta revolució tecnològica no va donar els fruits que molts entusiastes “tacheristes” esperaven.

La remundialització econòmica ha dut a molts intel·lectuals a qüestionar els paradigmes ideologico-econòmics imperants des de els anys 80. En aquest sentit, podríem dir que assistim a un moment en que gran part de la població mundial qüestiona la eficàcia del mercat per assignar o distribuïr els recursos. Aquest fet a ocasionat una hipotètica recuperació de les receptes keynesianes que tragueren de la crisi dels anys trenta a un gran nombre de països. No obstant això, si observem amb atenció les polítiques públiques que han posat en marxa els diferents governs per tal de superar la crisi, ens adonem que no tenen res a veure amb la teoria reformista de Keynes. Aquesta afirmació es basa en la comprovació empírica de que la inversió que s’està fent per reactivar la economia i la demanda agregada no es realitza a través de transferències de les rentes del treball i del capital cap al sector públic per tal de que una inversió en salaris. La inversió que s’està fent des de l’administració pública és una transferència de les rentes del treball cap al sector privat per que aquest realitzi un inversió reforçada que reactivi la demanda agregada. En definitiva, la recuperació de les polítiques keynesianes és només un parany lingüístic de les elits dominants.

A mode de conclusió, direm que el paradigma neoliberal per excel·lència que afirma que el mercat s’autoregula sense la necessitat d’intervenció pública es absolutament fals per tres motius. El primer motiu és que la intervenció pública és imprescindible en moment de crisi per tal de reactivar la demanda agregada i superar les situacions de recessió. El segon motiu és que hi ha molts sectors de la economia que tenen com a únic demandant els estats i es necessita la inversió pública per a que es mantinguin actius. En tercer lloc, val a dir que es necessària la regulació per donar seguretat jurídica a la inversió que fa el capitalista i, per tant, hem de concebre el nou ordre econòmic com una nova regulació que disminueix el control democràtic sobre la economia i els moviments de capital.

----

GLOSARI:

Rendista: persona que rep rendes de la inversió del seu capital ociós a través del mercat financer. Cal diferenciar aquesta figura del capitalista “actiu” el qual es dedica a invertir el seu capital-diner en adquirir mitjans de producció i treball (capital productiu) per tal d’obtenir mercaderies que es realitzaran en el mercat reportant al capitalista un capital-diner de quantitat superior al invertit. La diferencia entre el capital-diner obtingut i l’invertit s’anomena plusvàlua.

Índex de Gini: reflecteix el grau de redistribució de la riquera d’un país o d’un conjunt de països. El seu valor se situa entre “0” i la unitat sent la unitat. El major grau de concentració de la renda té lloc quan el valor de l’índex de Gini és la unitat. D’altre banda, quan l’índex de Gini val “0”, estem davant de la redistribució més equitativa possible de la renda.

COMUNICAT DE PREMSA

2009-04-03T15:16:00.000-07:00

Davant els esdeveniments produits a la Facultat de Dret de la UB el dijous 26 de març, des de l’Assemblea de Dret i Ciències Polítiques volem fer les següents consideracions:

· L’Assemblea condemna fermament l’avís de bomba produït el dia 26 a les 17:00 hores, moment en el qual teníem programat un acte informatiu que no es va poder dur a terme. Neguem qualsevol vinculació amb aquest fet i lamentem que algú vulgui atribuir-nos-el, ja que com vam afirmar en un comunicat dirigit al deganat, ens comprometem a no impedir l’activitat docent. L’Assemblea sempre s’ha fet i es farà responsable dels seus actes.

· Tenint en compte que el Degà de la Facultat, el Sr. Enoch Albertí, va dirigir-se amb to bel·ligerant a membres de l’Assemblea dient textualment frases com “mentre passin coses com aquestes ja no parlo més amb vosaltres” i “això no quedarà així”, demanem que s’excusi públicament per les seves acusacions infundades i que realitzi les investigacions pertinents per aclarir els fets. En cas contrari exigiríem la seva dimissió.

· Demanem a la institució de la Universitat de Barcelona que corregeixi la seva postura i no emeti comunicats oficials amb afirmacions falses on se’ns qualifica de violents i coercitius. Al mateix temps, s’insinua que hem aturat les classes; tot i que respectem les decisions preses a les assemblees d’altres facultats, cal saber que el nostre context és diferent. En aquest comunicat de la UB es mostra una actitud dialogant que es contraposa amb l’actitud autoritària exhibida pel degà de la nostra facultat.

Assemblea de Dret i Ciències Polítiques de la UB
27 de març de 2009

http://assembleadret.blogspot.com/
assembleadretub@gmail.com

La LEC i el conseller "socialista" Ernest Maragall

2009-03-17T15:27:00.000-07:00

A principis de l'any 2008, el conseller Ernest Maragall va presentar les bases de la Llei d'Educació de Catalunya que varen ser redactades per la conselleria d’educació d’esquenes als sindicats, als professionals de l’educació i als seus usuaris. A més, el seu contingut entrava en contradicció amb les directrius essencials del pacte nacional per l’educació que fou aprovat amb un ampli consens dels diferents agents de la comunitat educativa. Per tant, les bases de la LEC i l’ incompliment del pacte nacional per la educació van significar, a més d'una agressió contra la educació pública, un atac al funcionament democràtic del nostre país quedant palesa la subordinació de les institucions catalanes al mercat i al sector privat.

Les bases de la Llei d'Educació de Catalunya(LEC) tenien com a objectiu una profunda reforma administrativa del sistema educatiu camuflada per conselleria d'educació i els mitjans de comunicació de reforma pedagògica. Aquesta reforma administrativa pretenia, igual que la LOU i la LUC en l'àmbit universitari, mercantilitzar la educació i introduir formules de gestió privada en el sector públic seguint la lògica de la teoria de la nova gestió pública promoguda pels administrativolegs neoliberals. Una mostra evident d'aquest canvi de tendència és que utilitza el terme “ servei d'interès públic” per designar el sistema educatiu en comptes del terme servei públic.

Un bon exemple d'aquestes mesures de tipus neoliberal és la possibilitat que oferien les bases de la LEC a cada centre d’externalitzar els serveis dirigits a l'alumnat deixant-los així en mans privades. Això suposava posar en risc la subsistència i la qualitat d’aquests serveis tan útils com imprescindibles.

Sota la excusa de millorar la eficàcia i la eficiència del sistema educatiu, les bases promovien un nou sistema de finançament basat en els objectius complerts per cada centre ( qualificació mitja, taxa de fracàs escolar, etc). Aquest nou model pretén avaluar la qualitat de l'ensenyament mitjançant variables quantificables de tipus mercantil que concorden amb el model de gestió pública promogut per els ideòlegs neoliberals. Això hagués provocat un desequilibri encara més pronunciat entre els diferents centres educatius pel que fa la qualitat de l’ensenyament i una precarització encara més notable d’aquells centres situats en els barris de rendes més baixes.

Un dels punts més conflictius plantejats en les Bases de la LEC era la possibilitat que entitats “sense ànim de lucre” poguessin participar en la gestió dels centres educatius. Sota la excusa d'obrir el sistema educatiu a “la resta de la societat” les bases de la LEC pretenien que les empreses privades pugessin participar en la gestió dels fons públics destinats als centres educatius.

Pel que fa al ensenyament de 0-3 anys, educació de persones adultes, formació professional i els serveis educatius extraescolars, les organitzacions sindicals denunciaren que la municipalització d'aquest tipus d'ensenyaments proposada a les bases de la LEC provocaria una tendència a la seva privatització. Joves Comunistes comparteix plenament aquest anàlisi, ja que els ajuntaments no poden assumir aquesta competència degut a la debilitat econòmica que travessen provocat per la manca de finançament i la desaparició dels ingressos que generava el sector immobiliari en la època més desenfrenada d'especulació immobiliària.

La reforma del sistema educatiu que plantejava la conselleria cal considerar-la com una agressió directe a la classe treballadora, ja que converteix la educació en un instrument d’accentuació de les desigualtats inherents al sistema capitalista i no en un instrument de cohesió social que amortitzi les desigualtats de classe.

A més, les bases de la LEC no oferien una solució real als problemes endèmics del sistema educatiu derivats de la fractura social produïda pel model de xarxes paral·leles (pública i privada-concertada) com per exemple la massificació, la baixa qualitat o la conflictivitat. El contingut mercantilista i el procediment antidemocràtic que es va seguir per elaborar les bases de la LEC van provocar una gran indignació entre la major part de la comunitat educativa que va desembocar en una vaga del sector de l'ensenyament el passat 14 de febrer on es van sumar fins i tot organitzacions vinculades al PSC com la AJEC(associació de joves estudiants de Catalunya) i la UGT.

La mobilització va a aconseguir el seu objectiu: la retirada de les bases de la llei per part del conselleria d'educació que dirigeix Ernest Maragall. Tot i això, la conselleria d'educació no va desistir en la seva voluntat d'introduir mesures de tipus neoliberal a l'ensenyament. Per això, i malgrat a la pressió exercida per la immensa majoria de la comunitat educativa i amplis sectors de la societat catalana, la conselleria d'educació va presentar un avantprojecte de Llei en ple període de vacances sense haver iniciat el procés de debat social que havia promès i sense ajustar-se novament a les directrius fonamentals del Pacte Nacional Per La Educació. El contingut del avantprojecte de llei elaborat antidemocràticament pel conseller Maragall és força similar al de les bases de la LEC i només suposa una tímida reforma del projecte inicial. Una mostra d'això és la supressió del punt més conflictiu de les bases de la LEC: la possibilitat de que entitats “sense ànims de lucre” pugin participar en la gestió dels centres educatius.

Degut als procediments antidemocràtics posats en pràctica de manera reiterada per la conselleria d'ensenyament i a la obsessió quasi patològica del conseller Maragall d'introduir mesures neoliberals a l'ensenyament català, 3 sindicats (USTEC-STE, CGT i ASPEPC-SPS) de treballadors de l'ensenyament i diversos sindicats d'estudiants es van posar en vaga el dia 13 novembre del 2008. Aquest cop, la falta d'unitat sindical provocada per la passivitat de Comissions Obreres i UGT va provocar un baix seguiment de la vaga i les mobilitzacions que va ser aprofitat pels mitjans de comunicació i la conselleria d'educació per desprestigiar la lluita de la comunitat educativa contra la mercantilització del servei públic d'ensenyament.

Tot i que actualment la llei es troba en estat de discussió parlamentaria, els sindicats de professors denuncien que s'estan començant a aplicar algunes mesures genuïnes de l'avantprojecte sense que la llei estigui aprovada formalment. Aquest fet suposa un greu atac contra els procediments democràtics de Catalunya i contra el sector de l'ensenyament. Degut a això, les 5 centrals sindicals majoritàries de Catalunya han convocat una jornada de mobilització unitària contra la LLEC, la desregulació horària, l'augment de la jornada lectiva, la disminució de la oferta pública d'ocupació, la massificació, la implantació d'hores extres amb la finalitat de retallar plantilles i demanar la dimissió del conseller Maragall.

Joves Comunistes denunciem els procediments antidemocràtics seguits per la conseller Maragall i les polítiques d'orientació neoliberal que pretén implementar. Per això, donem ple suport a aquelles accions que emprenguin els sindicats de treballadors i estudiants contra les reformes del sistema educatiu que pretenguin privatitzar-lo, mercantilitzar-lo o elitizar-lo. Apostem per un ensenyament totalment públic, laic i de qualitat. Per tant, rebutgem l'actual model de xarxes paral·leles (publica i privada-concertada) i ens declarem partidaris d'una única xarxa totalment integrada dins del sector públic. Per aconseguir aquest propòsit, creiem que la administració ha d'establir mecanismes per incloure dins del sector públic als centres que actualment es troben concertats per tal de assegurar-ne l'accés gratuït fins que passin definitivament a titularitat pública.

També ens mostrem contraris a les polítiques que pretenguin precaritzar les condicions de treball dels treballadors de l'ensenyament i les mesures orientades a la reducció del personal docent. Per això, recolzem les iniciatives emanades dels sindicats de treballadors per lluitar contra mesures com la introducció de les hores extres, que té com únic objectiu reduir el nombre de professors i professores, o la “nòmina per zones” proposada en les bases de la LEC.

Exigim un augment progressiu del pressupost en educació fins a assolir el 6% del PIB en educació que es necessari per combatre la massificació, per incrementar el nombre de professorat i per fer front la introducció de la sisena hora a infantil i primària. La actual crisi econòmica no ha de ser utilitzada coma pretext per retallar els fons destinats a educació ni per a introduir formules de gestió privada en el sistema educatiu.

Resum dels primers 50 anys de la revolució Cubana

2009-02-08T07:43:00.000-08:00

El darrer dia 1 de gener es varen complir 50 anys del triomf de la revolució cubana que posava punt i final a la cruenta dictadura de Fulgencio Batista que s'havia fet il·legítimament amb el poder l'any 1952 suprimint la constitució de 1940.

Per entendre el procés revolucionari, cal explicar breument quina era la situació política i econòmica de la illa abans de l'any 1959. Cuba havia aconseguit la seva independència respecte a España l'any 1899, però va mantenir-se militarment ocupada pels Estats Units fins el 1902. L'any 1901, sota la amenaça dels Estats Units de no desocupar la illa, la assemblea constituent va haver d'incorporar a la constitució un apèndix popularment conegut com “ enmienda Platt”. Aquest apèndix atorgava la potestat al govern dels Estats Units a intervenir militarment a la illla per “defensar la independència cubana, el manteniment d'un govern adequat per a la protecció de vides, propietat i llibertat individual”. En altres paraules, la esmena Platt fou el primer intent formal dels Estats Units d'apoderar-se de la sobirania política de Cuba.

Des de la retirada de l’exèrcit Nord-americà l'any 1902 fins l'inici de la revolució el sistema polític imperant fou una democràcia liberal interrompuda per breus episodis totalitaris com les dictadures de Machado o Fulgencio Batista. La corrupció política i la dependència econòmica, acompanyades de la repressió política, van transformar a Cuba en el pati del darrera dels Estats Units que, si ve ja no mantenia la illa militarment ocupada, n'havia aconseguit el control econòmic i polític. Les grans empreses nord-americanes eren propietàries de terres, empreses sucreres, mines, refineries de petroli, serveis d'interès públic, etc.

Amb el triomf de la revolució i la arribada al poder de Fidel Castro l'any 1959, els Estats Units varem posar en marxa les primeres mides de repressió econòmica contra Cuba per tal d'ofegar la revolució. Les empreses americanes van deixar de refinar petroli Cubà i van suspendre les importacions de productes cubans amb l'objectiu de paralitzar el sistema productiu del país. El govern Revolucionari va respondre a aquestes agressions nacionalitzant les empreses americanes instal·lades a territori Cubà com per exemple la “United Fruit Company” que posseïa grans extensions de terra i nombroses fàbriques.

Una altre de les tasques que va desenvolupar immediatament el govern revolucionari va ser una campanya massiva d'alfabetització. Abans de la revolució, el 40% de la població cubana era analfabeta. La situació era especialment preocupant a les zones rurals, ja que la taxa de d'analfabetisme se situava prop del 90%. Gràcies al treball desenvolupat per una brigada d'alfabetització formada per 100.000 universitaris, Cuba fou declarada territori lliure d'analfabetisme per les nacions unides el 22 de desembre de 1961.

D'altre banda, el govern revolucionari, tal i com havia promès Fidel Castro, va dur una sèrie de reformes agràries. Abans de la revolució, la majoria de terres fèrtils es trobaven en mans d'empreses americanes. D'altre banda, el 1,5% dels propietaris posseïen el 46% de les terres de conreu. Hi havia 150.000 famílies que cultivaven terres de les quals no eren propietaris i 200.000 famílies de jornalers que treballaven esporàdicament als latifundis dels grans propietaris. L'any 1959, va entrar en vigor la primera llei de la reforma agrària que va permetre expropiar 420 hectàrees de conreu que foren lliurades a un gran nombre de camperols. No obstant, aquesta llei fou reemplaçada per la segona llei agrària posada en marxa l'any 1961. Aquesta llei va posar punt i finals als injustos latifundis que havien imperat fins a les hores limitant a 33 hectàrees l'extensió de les propietats agrícoles.

Mentre a Cuba tenia lloc una profunda transformació social, als Estats Units es gestava un intent d'invasió que tenia com a objectiu derrocar el govern revolucionari i aturar les reformes socials que estaven tenint lloc a la illa. Aquest intent d'invasió es va dur a terme a “Bahía Cochinos” l'abril de 1961 i fou protagonitzat per un grups de cubans favorables a l'antiga dictadura de Batista organitzats per la CIA. Aquest intent d'invasió sufocat en menys de 65 hores ha passat a la historia com la primera gran derrota de l'imperi nord-americà davant la revolució cubana.

Tot i així, els Estats Units no van desistir en el seu objectiu d'acabar amb el procés revolucionari i sotmetre política i econòmicament a Cuba. El govern nord-americà va optar per entrenar grups terroristes i realitzar obres de sabotatge econòmic com ara la crema de conreus i fàbriques. Aquest procés va culminar l'any 1962 amb la entrada en vigor del anomenat bloqueig econòmic que es va regular més endavant a partir de les lleis de Torricelli (1992) i Hellms-Burton(1996). El bloqueig econòmic impedeix a Cubà vendre els seus productes als Estats Units, adquirir productes nord-americans o fabricats amb un 10% de components nord-americans a Cuba. A més, no permet viatjar als ciutadans dels Estats Units a Cuba ni permet als vaixells mercantils atracar en territori americà si han atracat a Cuba en els 6 mesos anteriors. D'aquesta manera, els Estats Units aconsegueixen, que augmenti el valor de les importacions, que disminueixi la quantitat de les exportacions i que es redueixi el comerç marítim amb Cuba. Aquests fets han provocat nombrosos problemes d'abastiment i diferents carències materials que han provocat una disminució substancial del nivell de vida dels cubans. A més, les conseqüències del bloqueig es van veure incrementades a arrel de la caiguda del bloc socialista Europeu que va provocar que Cuba perdés la immensa majoria del seus socis comercials.

Durant aquests 50 anys de revolució Cuba ha aconseguit els índex de desenvolupament humà més elevats d’Amèrica llatina malgrat el seu baix nivell d’ingressos. A dia d’avui, Cuba és el segon país del continent americà amb major esperança de vida. És l'únic país d’Amèrica llatina on la ONU ha anunciat la absència de fam i desnutrició i l'únic país d’Amèrica llatina on s'ha assolit la plena ocupació. A més, s'han desenvolupat sistemes sanitaris, educatius i d' atenció social inimaginables per cap altre país del continent. Una mostra d'això és que Cuba és l'únic país que ha complert els objectius en matèria d'educació que marcava la UNESCO pel segle XXI.

Malgrat això, val a dir que la illa pateix un seguit de carències destacables degut al bloqueig econòmic imposat pels Estats Units i als desastres ambientals. Per tal de superar aquestes carències i afrontar els nous reptes que el segle XXI depara a Cuba i a la resta de la humanitat, el govern revolucionari dirigit per Raúl Castro Ruz, escollit per la assemblea nacional del poder popular com a nou cap d'estat, ha establert mesures per reduir les importacions, augmentar la productivitat i diversificar la producció del productes primaris.

El poble cubà ha aconseguit mantenir la seva sobirania política i econòmica fent front a les agressions i amenaces de la potencia imperialista hegemònica donant així un magnífic exemple a la humanitat. A més, ha servit i serveix d'exemple a molts processos revolucionaris de caire socialista i democràtic dins hi fora d'Amèrica llatina. Per això, tant avui com fa 50 anys, visca la revolució cubana!

¡ Patria o muerte! ¡ Venceremos!

¿ Cuáles son las verdaderas causas de la crisis alimentaria?

2009-01-14T05:25:00.000-08:00

En los últimos años, el mundo ha sido testigo de un aumento sin precedentes de las materias primas y de los alimentos. El precio de los cereales subió un 37% en 2007 y un 56% en 2008. Los casos más destacados son el arroz y el trigo, cuyos precios se duplicaron.

Hay expertos que opinan que el brutal aumento del precio de los alimentos se debe al aumento de demanda productos agrarios en países como China. Según los defensores de esta teoría, al augmentar el poder adquisitivo global de los ciudadanos chinos ha aumentado el consumo de determinados productos que antes no podían adquirir debido al bajo nivel de renta per cápita del país. La teoría antes descrita es totalmente falsa. Si bien entre 1990-2007 la demanda de productos cárnicos creció un 142%, China cubrió este aumento con producción interna e incluso llegó a exportar pequeñas cantidades. Por lo tanto, el aumento de la demanda de productos cárnicos en China no tiene ninguna consecuencia sobre el mercado internacional de cárnicos. Por lo que respecta al consumo de productos agrarios, cabe destacar que la demanda en China también ha crecido mucho en los últimos años. A partir de 2000, China redujo su producción interna y recurrió a sus reservas de trigo para cubrir la creciente demanda. Cinco años más tarde, la superficie cultivada y la producción interna aumentan nuevamente y China vuelve a exportar trigo. Por lo tanto, de igual manera que sucedía con los productos cárnicos, el aumento de demanda de China no influyó en el mercado internacional.

Así pues, hay que buscar otras causas posibles para el enorme aumento del precio de los cereales y los alimentos en general. A continuación, formularé 3 posibles hipótesis que explican esta descomunal subida de precios:

Uso de biocombustibles

Las grandes industrias agrarias convencieron a los gobiernos de Estados Unidos y la Unión Europea para que subvencionaran la industria de los agrocombustibles. Dichas empresas argumentaron que era necesario subvencionar este tipo de energías para resultaran mas baratas y, por tanto, fueran más competitivas. Las supuestas ventajas de esta competitividad eran la reducción de la dependencia del petroleo y el fomento de las energías limpias y renovables.El verdadero objetivo que perseguían las transnacionales era, como es habitual en todo tipo de empresa privada, maximizar sus beneficios. El uso masivo de biocombustibles ha cumplido con esta función, ya que rentabilizar la producción de biocombustibles ha hecho que las empresas puedan vender sus productos más caros.Esta política de subvenciones desvió hacia la industria de los agrocombustibles grandes cantidades de productos agrícolas esenciales para la alimentación. Por ejemplo, 100 millones de toneladas de cereales se excluyeron del sector alimentario en 2007. Este hecho provocó que la oferta disminuyera considerablemente y, por consiguiente, los precios se dispararon.Por otro lado, algunas tierras destinadas a la producción de alimentos se reconvirtieron en tierras de cultivo para agrocombustibles debido a la su mayor rentabilidad económica. Por tanto, disminuyó la oferta de productos alimenticios y subió su precio.Un informe del Banco Mundial consideraba que los desórdenes climáticos y la demanda creciente de Asia tuvieron menos impacto sobre la subida de los alimentos que el desarrollo de los agrocombustibles. Según dicho informe, el desarrollo de los agrocombustibles originó un alza de los precios de los alimentos del 75% entre 2002 y febrero de 2008. También revela que este estallido de los precios ya habría costado 324.000 millones de dólares a los consumidores de los países pobres y podría hundir a 105 millones más de personas en la pobreza.Algunos escépticos opinan que el monstruoso aumento de precio de los alimentos se debe a la subida de los precios de la energía y los abonos. Teniendo en cuenta el informe del Banco mundial, el aumento de estos dos tipos de productos sólo es responsable de un 15% del aumento global.

Especulación financiera con las materias primas

La especulación sobre los productos agrícolas tubo comienzo a principios del año 2000 tras el estallido de la burbuja de Internet. Sin embargo, la especulación con productos agrarios se acentuó en los años 2007 y 2008. El motivo por el cual se incrementó el nivel de especulación con productos agrarios fue la crisis que estalló en Estados Unidos a raíz de la quiebra de varias entidades financieras provocada por las llamadas hipotecas “subprimes” en verano del 2007. Los inversores retiraron sus inversiones del mercado de las deudas construido a partir del sector de los inmuebles estadounidenses y se fijaron en el sector de los productos agrícolas e hidrocarburos como posible mercado de inversión. Estos inversores compran las hipotéticas futuras cosechas de productos agrícolas en las Bolsas de Chicago y Kansas City.

Falta de soberanía productiva y alimenticia

Podríamos definir la soberanía alimentaria como el derecho de todos los pueblos a definir sus propias políticas agrícolas y a proteger y regular la producción agrícola nacional y el mercado interno.

La falta de soberanía alimentaria ha provocado que los países en vías de desarrollo tengan graves problemas para abastecer-se. Esta falta de soberanía alimentaria viene originada por las políticas que los organismos internacionales han impuesto sobre estos países. Dichas políticas les han obligado a reducir las superficies destinadas a cultivos alimentarios y a especializar-se en uno o dos productos para la exportación. Por consiguiente, la crisis alimentaria tiene unos efectos especialmente graves en estos países ya que les obliga a importar grandes cantidades de alimentos. Además, el bajo nivel de ingresos de la población de dichos países hace que las fluctuaciones en el precio de los alimentos tengan un gran impacto sobre el nivel de vida de la población.

Otra Europa es possible

2009-01-14T05:03:00.000-08:00

En estos últimos meses, estamos siendo testigos de numerosos cambios políticos, sociales i economicos que están configurando una nueva europa a marchas forzadas.Asisitimos pues a un proceso de transformación social que esta provocando un retroceso importante en materia de derechos sociales y la consolidación de un modelo político en el que la clase política está al servicio de la clase dominante y no de la mayoria de los ciudadanos. En definitiva, la europa de los "lobby's"y las transnacionales.

La consolidación definitiva de este proceso pudo llegar a su fin de haber sido ratificada la famosisima constitución europea. Cabe destacar que en la maniobra de ratificación, hubieron infinidad de irregularidades que mellaron seriamente la imagen i el talante supuestamente democático de la UE. En la mayoria de paises, la constitución europea no fue sometida a referendum por el miedo de la clase política a possibles rechazos massivos. Para evitar dichos rechazos massivos, se optó por ratificarla a través de los distintos parlamentos que, aunque elegibles, són estructuras de poder totalmente cerradas. Se obtó por dicho sistema precisamente con el objeto de aislar a las masas del debate i de la aprovación de dicho texto. En definitiva, decidir el futuro del continente a espaldas a la la clase trabajadora.Los rechazos al texto constitucional en Francia i Holanda abrieron un debate en el seno de la UE acerca de su futuro. Se optó por cambiar el planteamiento táctico y redactar el famoso "tratado de lisboa" el cual debia ser ratificado por referendum únicamente en Irlanda. Una vez más, el rechazo al modelo de esta Europa neoliberal ha desconcertado a la clase política i a los grandes poderes económicos. La solución "democrática " propuesta consiste en seguir ratificando el texto de forma parlamentaria para presionar a Irlanda i forzarla a cambiar su postura. Estamos observando como la Unión Europea trata apresuradamente de crear un nuevo modelo de Europa y no parece importarle de que forma. ¿ Hay algún motivo que le impulse a actuar de esta manera?¿ Porqué tanta obsesión por cambiar el modelo de Europa?¿ El cambio corresponde a intereses de la clase política?. La respuesta es bien sencilla: NO.

En un mundo globalizado pero unipolar debido a la hegemonia del imperio norteamericano Europa quiere consolidarse como una poténcia económica, política y militar. Para ello necesita un proyecto común del cual carece en la actualidad. A pesar de ser un gran defensor de la lucha por un mundo multipolar, he de decir que estoy indigando por la forma en que se quiere arrebatar la hegemonia a Estados Unidos, ya que la intención de la Unión Europea no es la creación de un mundo multipolar sino la busqueda de la hegemonia política y económica para reproducir dentro y fuera de la Unión Europea los mismos mecanismos de explotación que usan actualmente los norteamericanos.Para desarollar este proyecto imperialista, Europa necesita una serie de reformas políticas i econòmicas. En primer lugar necesita un ejercito propio, pues la OTAN es un organismo al servicio del imperialismo norteamericano.

En segundo lugar necesita crear un mercado común. El primer objetivo, se pretendia alcanzar con la aprovación de la constitución Europea. El segundo objetivo esta definido por la directiva Bolkstein (que pretende crear un libre mercado común de servicios), la estrategia de Lisboa ( que pretende reconfigurar el sistema productivo Europeo basandolo en la "sociedad del conocimiento" como estimulante y motor económico para que Europa sea la poténcia económica más competitiva del mundo en el 2010), las multiples desregularizaciones que se estan viviendo en los diferentes paises de la Unión ( en España hay ejemplos como la privatización de las telecomunicaciones o la liberalización del servicio ferroviario) y el acuerdo general sobre el comercio de servicios( que, aunque venga fijado por la OMC, favorece plenamente el proceso de la construcción de una Europa neoliberal pues pretende desregularizar la totalidad del sector servicios).

En medio de esta estratégia de construcción de un futuro bloque imperialista Europeo, asistimos a una crisis a nivel mundial que englobal una crisis energética, una crisis económica, una crisis financiera y una crisis alimentaria. Esta crisis esta poniendo freno al desarrollo económico y a los planes de contrucción de la gran Europa neoliberal. Para paliar los efectos de tal crisis sobre el aparato productivo, esta teniendo lugar un recorte sustancial de los derechos logrados tras años de luchas populares. La directiva Europea que pretende ampliar la jornada laboral a 65 horas y la recomendación a los distintos gobiernos de realizar una congelación salarial para frenar la inflación són algunos de los muchos ejemplos.

En cuanto a derechos humanos, ha habido una regresión terrible en muy pocos meses con la aprovación de las polémicas medidas de Berlusconi y la "directiva de la verguenza" que permitirá la expulsión de los imigrantes ilegales residentes en la Unión Europea previo internamiento en centros penitenciarios específicos durante un plazo máximo de 18 meses.

Necesitamos una Europa al servicio de los intereses reales de los trabajadores y al servicio de las crueles minorías. En definitiva, necesitamos otra europa y, por supuesto, otra izquierda con capacidad de liderar los cambios hacia esta nueva etapa que cada día que passa se hace más necessaria.

Por la Europa de los trabajadores!

Por la democracia participativa!

Reflexiones del Comandante en Jefe: Robo de cerebros

2008-10-02T07:14:00.000-07:00

Algo mencioné sobre el tema y cité un ejemplo en mi última reflexión, “Bush, la Salud y la Educación”, que dediqué a los niños. En esta, dirigida a la primera graduación de la Universidad de las Ciencias Informáticas (UCI), abordaré un poco más a fondo el espinoso asunto.

Ellos fueron los pioneros, de los que tanto aprendí sobre la inteligencia y los valores de nuestros jóvenes cuando se cultivan con esmero. Mucho aprendí también del excelente cuerpo de profesores, gran parte de los cuales estudió en la Ciudad Universitaria “José Antonio Echeverría” (CUJAE).

No puedo olvidar tampoco el ejemplo de los trabajadores sociales, que con su capacidad de organización y espíritu de sacrificio enriquecieron mis conocimientos y mi experiencia, ni los miles de educadores graduados hace poco, que cumplimentaron el propósito de elevar a un profesor por cada 15 alumnos el séptimo, octavo y noveno grados de la Secundaria Básica. Todos iniciaron sus estudios universitarios casi simultáneamente, al calor de las ideas que nacieron y se aplicaron en la batalla por la devolución a su familia y a su patria de un niño de 6 años de edad secuestrado, por el cual estábamos dispuestos a darlo todo.

Dentro de dos días la UCI graduará 1 334 ingenieros en Ciencias Informáticas de todo el país, que ganaron la beca por su conducta ejemplar y sus conocimientos. De ellos, 1 134 han sido distribuidos en los ministerios que prestan importantes servicios a nuestro pueblo y en los organismos que manejan recursos económicos fundamentales. Quedó una reserva centralizada de 200 jóvenes bien escogidos, que crecerá año tras año. Su destino será múltiple. Esta reserva la forman graduados de todas las provincias del país y se alojarán en la propia UCI. El 56 por ciento son muchachos y el 44 por ciento muchachas.

La UCI abre sus puertas a jóvenes de los 169 municipios de Cuba. No sustenta sus bases en el modelo de exclusión y competencia entre los seres humanos que preconizan los países capitalistas desarrollados.

La realidad del mundo parece haber sido diseñada para sembrar el egoísmo, el individualismo y la deshumanización del hombre.

Un despacho de la agencia Reuters publicado el 3 de mayo del 2006, titulado “La fuga de cerebros africanos deja al continente sin personal calificado y obstaculiza su desarrollo”, afirma que en África “se estima que 20 000 profesionales emigran cada año hacia Occidente”, dejando al continente “sin los doctores, enfermeros, maestros e ingenieros que necesita para romper un ciclo de pobreza y subdesarrollo”.

Reuters añade: “La Organización Mundial de la Salud afirma que el África subsahariana carga con el 24 por ciento del peso mundial de enfermedades, incluyendo el SIDA, la malaria y la tuberculosis. Para hacerle frente a ese desafío solo cuenta con el 3 por ciento de los trabajadores calificados del mundo.”

En Malawi, “solo el 5 por ciento de los puestos para médicos y el 65 por ciento de las vacantes para enfermeras están cubiertas. En ese país de 10 millones de habitantes un doctor atiende a 50 000 personas”.

La agencia, citando textualmente un informe del Banco Mundial, expresa: “Estancada por los conflictos internos, la pobreza y las enfermedades, muchas de ellas curables pero sin ninguna asistencia médica, gran parte de África no está en condiciones de competir con los países ricos que prometen mejores salarios, mejores condiciones laborales y estabilidad política.”

“La fuga de cerebros es un golpe por partida doble para las economías débiles que no solo pierden sus mejores recursos humanos y el dinero en su capacitación, sino que después deben pagar aproximadamente 5 600 millones de dólares al año para emplear a los expatriados.”

La frase “fuga de cerebros” fue acuñada en los años 60, cuando Estados Unidos acaparó a los médicos del Reino Unido. En aquel caso el despojo tuvo lugar entre dos países desarrollados, uno que emergió de la segunda guerra mundial en el año 1944 con el 80 por ciento del oro en barras y el otro golpeado fuertemente y despojado de su imperio en aquella guerra.

Un informe del Banco Mundial titulado “Migración internacional, remesas y la fuga de cerebros “, que se dio a conocer en octubre de 2005, arrojó los siguientes resultados:
En los últimos 40 años, más de 1 200 000 profesionales de la región de América Latina y el Caribe emigraron hacia Estados Unidos, Canadá y el Reino Unido. De Latinoamérica han emigrado como promedio más de 70 científicos por día, durante 40 años.

De los 150 millones de personas que en el mundo participan en actividades científicas y tecnológicas, el 90 por ciento se concentran en los países de las siete naciones más industrializadas.

Varios países, sobre todo los pequeños de África, el Caribe y América Central, han perdido a través de la migración más del 30 por ciento de su población con educación superior.
El Caribe insular, donde el idioma de casi todos los países es el inglés, posee la fuga de cerebros más alta del mundo. En algunos de ellos, 8 de cada 10 egresados universitarios se han ido de sus naciones.

Más del 70 por ciento de los programadores de software de la compañía estadounidense Microsoft Corporation proceden de la India y América Latina.

Mención especial merecen los intensos movimientos migratorios que se originaron, a partir de la desaparición del campo socialista, de Europa del Este y la Unión Soviética hacia Europa Occidental y América del Norte.

La Organización Internacional del Trabajo (OIT) indica que el número de los científicos e ingenieros que abandonan sus países de origen hacia naciones industrializadas equivale a cerca de un tercio del número de los que se quedan en sus países de origen, lo cual provoca una merma importante del capital humano indispensable.

El análisis de la OIT sostiene que la migración de estudiantes es un fenómeno precursor de la fuga de cerebros. La Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económico (OCDE) afirmó que a principios del actual milenio poco más de “1,5 millones de estudiantes extranjeros cursaban estudios superiores en los estados miembros, y que de ellos más de la mitad eran procedentes de países ajenos a la OCDE. De ese total casi medio millón estaba en Estados Unidos, un cuarto de millón estaba en el Reino Unido y alrededor de 200 mil en Alemania”.

Entre 1960 y 1990, Estados Unidos y Canadá aceptaron más de un millón de inmigrantes profesionales y técnicos de países del Tercer Mundo.

En los últimos años la promoción de esta emigración se ha convertido en una política oficial de Estado en varios países del Norte, con incentivos y procedimientos especialmente diseñados para ese fin:

El “Acta para la Competitividad Americana en el Siglo 21” —aprobada por el Congreso de Estados Unidos en el 2000— incrementó las visas para trabajo temporal, conocidas como H-1B, de 65 mil a 115 mil en el año fiscal 2000, y después hasta 195 mil para los años 2001, 2002 y 2003. El objetivo de este incremento fue promover el ingreso a Estados Unidos de inmigrantes altamente calificados que pudieran cubrir puestos en el sector de la alta tecnología. Aunque esta cifra se redujo a 65 mil en el año fiscal 2005, el río de profesionales hacia ese país se ha mantenido inalterable.

Medidas similares fueron promulgadas por el Reino Unido, Alemania, Canadá y Australia. Este último país desde 1990 priorizó la inmigración de trabajadores altamente calificados, fundamentalmente en sectores como la banca, los seguros y la llamada economía del conocimiento.

En casi todos el criterio de selección está basado en la alta calificación, idioma, edad, experiencia de trabajo y resultados profesionales. El programa del Reino Unido otorga puntos extras para los médicos.

Ese continuo saqueo de cerebros en los países del Sur desarticula y debilita los programas de formación de capital humano, un recurso necesario para salir a flote del subdesarrollo. No se trata solo de las transferencias de capitales, sino de la importación de la materia gris, cortando de raíz la inteligencia y el futuro de los pueblos.

Entre 1959 y el 2004 se graduaron en Cuba 805 903 profesionales, incluyendo médicos. La injusta política de Estados Unidos contra nuestro país nos ha privado del 5,16 por ciento de los profesionales graduados por la Revolución.

Sin embargo, ni siquiera para la élite de trabajadores inmigrantes las condiciones de empleo y de salario son iguales a las de los nacionales norteamericanos. A fin de evitar el complicado papeleo que impone la legislación laboral y los costos del trámite de inmigración, en Estados Unidos se ha llegado al colmo de crear un barco-factoría de software que mantiene a esclavos altamente calificados varados en aguas internacionales, en una variante de maquila para la producción de toda suerte de aparatos digitales. El proyecto SeaCode consiste en mantener un barco anclado a más de tres millas de la costa de California (aguas internacionales) con 600 informáticos de la India a bordo, que trabajan 12 horas diarias sin parar durante cuatro meses en el mar.

Las tendencias a la privatización del conocimiento y a la internacionalización de la investigación científica en empresas subordinadas al gran capital ha ido creando una especie de “Apartheid científico” para la gran mayoría de la humanidad.

El grupo Estados Unidos, Japón y Alemania tiene un por ciento de la población mundial similar al de América Latina, pero la inversión en investigación‑desarrollo es de 52,9 por ciento frente a 1,3 por ciento. La brecha económica de hoy anticipa hasta dónde puede llegar la de mañana, si estas tendencias no son revertidas.

Semejante futuro está instalado ya entre nosotros. La llamada nueva economía mueve enormes flujos de capital cada año. Según un reporte de Digital Planet 2006, de la Alianza Mundial de la Tecnología de la Información y los Servicios (WITSA), el mercado global para las Tecnologías de la Información y las Comunicaciones (TIC) alcanzó tres millones de millones de dólares norteamericanos en el año 2006.

Cada vez hay más personas conectadas a la Internet ―el 9 de julio del 2007 alcanzaba casi los 1 400 millones de usuarios―, sin embargo, en buena parte de los países, incluidos muchos desarrollados, los ciudadanos que no tienen acceso a ese servicio siguen siendo mayoría. La brecha digital se traduce en diferencias dramáticas donde una parte de la humanidad, afortunada y comunicada, dispone de más información que la que nunca tuvo generación alguna.
Para que se tenga una idea de lo que eso significa, basta comparar apenas dos realidades: mientras en Estados Unidos accede a la Red algo más del 70 por ciento de la población, en toda África lo hace apenas el 3 por ciento. Los proveedores de servicios de Internet se encuentran en países de altos ingresos, donde vive sólo el 16 por ciento de la población mundial.

Urge enfrentar la situación de indigencia en que nuestro grupo de países se encuentra en este escenario de las redes globales de información, Internet y todos los medios modernos de transmisión de información e imágenes. No puede llamarse ni medianamente humana una sociedad donde los seres humanos sobren por millones y constituya una práctica el robo de cerebros de los países del Sur, y se perpetúa el poder económico y el disfrute de las nuevas tecnologías en unas pocas manos. Resolver este dilema es tan trascendente para el destino de la humanidad como enfrentar la crisis del cambio climático en el planeta, problemas que están absolutamente interrelacionados.

A modo de conclusión les añado: quien tenga una computadora dispone de todos los conocimientos publicados. La privilegiada memoria de la máquina le pertenece también a él.
Las ideas nacen de los conocimientos y de los valores éticos. Una parte importante del problema estaría resuelta tecnológicamente, la otra hay que cultivarla sin descanso o de lo contrario se impondrán los instintos más primarios.

La tarea que los graduados de la UCI tienen por delante es grandiosa. Espero que la cumplan, y la cumplirán.

Fidel Castro Ruz17 de julio del 200711:05 a.m.

La pobreza alcanza el 20% entre la población española

2008-10-02T06:25:00.000-07:00

Una ojeada a algunos de los principales indicadores sociales muestra un cóctel explosivo marcado por unas altas tasas de pobreza y unas rentas salariales profundamente deterioradas. Recogemos algunos datos sobre cómo afecta la crisis a la economía española.

El progresivo despliegue de los efectos de la crisis se encuentra con una situación de alto riesgo social, heredada de los desequilibrios que ha provocado el fuerte crecimiento económico basado en una economía de burbuja. Las altas tasas de pobreza y unas rentas salariales profundamente deterioradas coexisten además con uno de los incrementos más elevados de Europa en el consumo familiar.

1 de cada 5 personas es pobre España es, junto a Letonia, Grecia y Lituania, uno de los países de la UE que supera tasas de pobreza del 20%. Una de las grandes diferencias entre España y el resto de los países centrales de la UE es que las transferencias sociales (gasto social) apenas reducen la tasa de pobreza. La tasa de riesgo de pobreza ha crecido un punto desde 1995 frente a un crecimiento medio del PIB del 3% en el mismo período.

Aún más ataques al trabajo Tradicionalmente los jubilados y los parados han sido los colectivos más sensibles a la pobreza. Pero uno de los efectos más visibles de la precariedad laboral, del estancamiento de los salarios reales y de la congelación del salario mínimo es el crecimiento de las tasas de pobreza entre los trabajadores. Son los llamados working poor. En España, un 10% de la fuerza de trabajo es técnicamente pobre. En un paso más en la degradación de los salarios, entre 2006 y 2007, los beneficios brutos y las rentas de capital crecieron un punto más que los salarios. Los salarios llevan perdiendo peso continuamente frente a los beneficios empresariales desde el año 2000.

Consumo y endeudamiento A pesar de estos datos, el consumo de las familias creció un 92% entre 1995 y 2007. El consumo ha crecido más en este período que en Japón, Francia o Alemania. Después de años viviendo esta expansión del consumo, actualmente la deuda de las familias españolas supera en un 120% su renta disponible. Según la Encuesta Financiera de las Familias, en 2005 un 19,1% de los hogares con deudas superaba el umbral de riesgo estándar, fijado en una deuda tres veces superior a la renta disponible. Entre el 20% de la población con menores rentas, el 42,6% de los hogares con deudas superaba los umbrales de riesgo, mientras que entre el 10% de la población con mayores rentas este porcentaje se reduce hasta el 4%.