Una Reforma poc democràtica i antisocial

Un cop finalitzada la segona guerra mundial, s'instaurà a la major part de països de la Europa Occidental un odre polític anomenat estat social que formalitzava un acord tàcit conegut com a consens social-liberal. Aquest implicava la renúncia a la democràcia econòmica per part de les forces del treball a canvi d'una sèrie de drets socials i d'un augment progressiu en el nivell de vida de la classe treballadora dels països del centre capitalista. En aquest sentit, les constitucions de postguerra obligaven als governs a garantir determinats drets socials i protegien determinades institucions com al Seguretat Social de la acció d'un legislatiu que volgués suprimir-les. Per fer-ho, aquests textos constitucionals contemplaven diversos instruments entre els quals hi havia l'endeutament públic. Per tant, limitar constitucionalment el límit de despesa pública suposa el trencament del pacte social-liberal de post guerra que ja tenia les seves limitacions.

D'altre banda, reduir la capacitat de maniobra dels governs suposa disminuir indirectament la qualitat de la democràcia, ja que la impossibilitat de recorrer a l'endeutament limita els ingressos públics necessaris per garantir les prestacions socials que la majoria de la població. En altres paraules, limitar els ingressos públics suposa reduir la capacitat de l'executiu i del legislatiu per posar en pràctica les polítiques públiques que creguin necessàries. A més, prioritzar el pagament dels interesos del deute suposa fer prevaldre els interessos particulars sobre l'interès general. Aquest fet és especialment greu si tenim en compte que l'endeutament públic ha estat provocat, en bona mesura, per l'assumpsció estatal del deute privat a través d'un pla de rescat bancari de 99.000 milions d'euros1.

Un altre dels aspectes més foscos de la reforma constitucional aprovada per les corts aquest setembre és el caràcter poc democràtic amb el que s'ha dut a terme. D'una banda, és cert que el procediment de reforma a través del qual s'ha dut a terme no obliga a sotmetre-la a referèndum a no ser que així ho solicitin el 35 diputats o 26 senadors. Tot i així, la oposició frontal del PP i del PSOE a sotmetre la reforma a referèndum denotà una notable manca d'esperit democràtic i representa un intent d'imposar un projecte polític neoliberal al conjunt de a la ciutadania prescindint de la voluntat popular.

D'altre banda, la limitació constitucinal del dèficit públic i la prioritat de pagament dels interesos del deute són incompatibles amb altres aspectes de la constitució de 1978 com la denominació d'estat social i democràtic de dret (artícle 1.1), la igualtat real i i efectiva (artícle 9.2) o la autonomia política i financera de les Comunistat Autònomes i municipis (articles 2, 140, 142 i 156). La majoria d'aquests preceptes es troben al títol prelimitar del text constitucional. Segons l'article 168 d'aquest, hauran d'efectuar-se a través d'un procediment especial les reformes que afectin a la totalitat de la constitució, al títol preliminar, a la secció primera del capítol II del títol I i al títol II. Aquest procediment requereix la aprovació per dos terços de les dues cambres, la seva posterior disolució i la convocatoria de noves eleccions, la aprovació de per dos terços de les noves cambres i la ratificació per la via de referèndum. En altres paraules, la reforma constitucional pactada pels dos partits majoritaris a nivell estatal modifica tan substancialment la constitució de 1978 que hauria d'haver necessitat una majoria parlamentaria més sòlida i la convocatòria d'un referèndum. El fet que hagin optat per la via “simple” de reforma demostra, un cop més, que vivim en una democràcia merament formal.

Per acabar, la limitació del dèficit públic suposa un exercisi de cinísme escandalós per part de les elits polítiques del nostre país. Tot i que aquestes s'autolegitimen davant dels seus electors amb discursos favorables a l'estat social, han aprovat una reforma constitucional que el posa en greu perill. Per justificar el seu posicionament hipòcrita, han argumentat que cal prendre aquesta mesura per garantir l'estat del benestar a llarg plaç. D'aquesta manera, han aconseguit ocultar que darrera d'aquesta reforma hi ha un projecte polític més ampli que preten desmantellar l'estat del benestar per afavorir el procés d'acumulació capitalista.

1 El deficit públic de l'any 2010 fou de 98.227 milions d'euros.

"Deutocràcia”: l’agenollament dels estats davant els poders financers

El dèficit i el deute públic de l’estat espanyol

En l’actualitat, el deute públic dels països de la perifèria de la Unió Europea ocupa un lloc central en l’agenda política dels països i institucions europees. En el cas de l’estat espanyol, el deute de els administracions públiques oscil•la, segons el Banc d’Espanya, entorn als 700.000 d’euros. Aquesta xifra representa, aproximadament, el setanta per cent del Producte Interior Brut espanyol. A simple cop d’ull, ens pot semblar una xifra molt elevada en termes absoluts. No obstant això, en termes relatius, el deute públic de l’estat espanyol és dels mes baixos de la zona Euro. Així doncs, per exemple, el deute públic del Regne Unit representa un 97% del Producte Interior Brut Britànic. Arribats a aquest punt, ens hem de formular la següent pregunta: com pot ser que el Regne Unit tingui un deute 17 punts superior a l’espanyol i pagui tipus d’interès més de cinc punts més baix pel seu deute?

En primer lloc, Espanya es troba en una situació que la fa més vulnerable davant dels atacs especulatius contra el seu deute sobirà. Per exemple, si els especuladors venen massivament títols de deute públic britànic amb la intenció d’obligar al Regne Unit a augmentar el tipus d’interès de futures emissions, el Banc d'Anglaterra pot comprar títols de deute evitant, d’aquesta manera, que el seu preu es desplomi i la taxa d'interès a pagar pel deute augmenti. El Banc Central Europeu, per la seva banda, no està capacitat per comprar deute dels estats. D’aquesta manera, quan Espanya o un altre país de la zona euro resulta atacat pels especuladors, el Banc Central Europeu no pot evitar la caiguda del preu del deute públic. A més, el Banc Central d’Anglaterra pot oferir crèdit als estats per finançar els dèficits públics i ho fa a un tipus d’interès més baix del que ofereixen les entitats financeres i els creditors particulars. En canvi, segons els tractats comunitaris, el Banc Central Europeu només pot finançar entitats privades i no als estats. D’aquesta manera, la facultat de finançar els estats recau única i exclusivament en entitats financeres les quals demanaran un tipus d’interès més alt. En altres paraules, el dret comunitari reserva al sector privat la capacitat de finançar els dèficits dels estats de la zona euro.

Per aquests motius, la quantitat que Espanya paga anualment pels interessos del seu deute ha augmentat fins al 2,6% del PIB, el que representa un 65% més des de l’inici de la crisi. Si aquesta tendència es manté, el deute resultarà impagable a curt o mig termini. A més a més, els diners invertits en el pagament dels interessos del deute es deixen de destinar a despesa social i al foment de la ocupació. D’aquesta manera, s’agreujaria la situació de precarietat en la que es troba la classe treballadora del nostre país.

Pel que fa al dèficit públic de l’estat espanyol, actualment, se situa al 11% del PIB. Novament, aquesta xifra pot semblar alta en termes absoluts, però no ho és en comparació a d’altres països de la Unió Europea. El Regne Unit, per exemple, país que gaudeix del prestigi de les agències de qualificació, té un dèficit públic del 11,5%.

Cal defugir d’aquelles afirmacions de caire neoliberal que afirmen que el dèficit públic dels països de la perifèria s’ha engendrat per una despesa desaforada i irresponsable. Espanya, per exemple, va complir el pacte d’estabilitat que limita el dèficit al 3% al PIB. De fet, va tenir superàvit en els tres anys immediatament anteriors a l’esclat de la crisi. Per tant, la raó que explica el creixement del dèficit és la caiguda dels ingressos provocada per l’esfondrament de l’activitat econòmica.


L’equilibri pressupostari i el pacte de l’euro

El passat desembre, els estats membres de la Unió Europea aprovaren l’anomenat Pacte d’Estabilitat i Creixement. Aquest pacte té diverses dimensions: la moderació salarial, l’equilibri pressupostari, l’ajust de les pensions públiques segons criteris demogràfics, la limitació la negociació col•lectiva i l’enduriment de les condicions per percebre els subsidis d’atur.

Pel que fa a l’equilibri pressupostari, el pacte estableix que haurà de ser garantit mitjançant la reforma dels textos constitucionals dels estats membres o a través de lleis ordinàries. En aquest sentit, s’emmarca la reforma constitucional aprovada pel PP (Partit Popular) i PSOE (Partit Socialista Obrer Espanyol) el passat mes d’agost. Aquesta reforma, que entrarà en vigor l’any 2020, suposa, d’una banda, la prohibició d’incórrer en dèficits estructurals per part de les administracions públiques i, d’altre banda, prioritzar el pagament dels interessos del deute front d’altres despeses públiques. Aquest fet suposa una greu limitació de la democràcia, ja que la impossibilitat de recórrer a l'endeutament limita els ingressos públics necessaris per garantir les prestacions socials que la majoria de la població. Tanmateix, prioritzar el pagament dels interessos del deute suposa fer prevaldre els interessos particulars dels creditors sobre l'interès general.

En qualsevol cas, tan l’equilibri pressupostari com les altres mesures que emanen de l’esmentat pacte europeu contrauran encara més l’economia, ja que debiliten la capacitat de consum dels treballadors agreujant, d’aquesta manera, una tendència inherent al sistema capitalista: la contradicció entre la capacitat de produir i la capacitat d’absorbir l’excedent socialment generat.

Arribats a aquest punt, ens hem de formular la següent pregunta: si les polítiques d’austeritat s’han demostrat empíricament falses allà on han sigut provades i els volums del deute i del dèficit de l’estat espanyol no són elevats, per què les economies centrals de la Unió Europea (França i Alemanya) tenen tanta fixació en controlar els seu dèficit públic? Per obtenir la resposta a aquesta pregunta, hem d’analitzar l’origen i la composició del deute de la economia espanyola.

Segons estudis del Banc d’Espanya, el total del deute de l’economia espanyola és, aproximadament, de 4 bilions d’euros (400% del PIB espanyol) dels quals 1,7 bilions (170% del PIB espanyol) s'han contret amb agents econòmics externs. El 82% d’aquest deute extern recau sobre el sector privat sent les entitats financeres l'agent econòmic més endeutat (760.000 milions d'euros).

Pel que fa els creditors del deute extern espanyol, els més rellevants són els bancs alemanys (el 22% del total), francesos (20%), nord-americans (17%) i britànics (14%). Aquestes entitats finançaren als empresaris de la construcció a través de dos mecanismes: de forma directa (donant-los crèdit) o de forma indirecta (donant crèdit a la banca espanyola). En definitiva, la economia espanyola té un deute amb els bancs estrangers de més de 800.000 milions d'euros (80% del PIB espanyol) dels quals un 89% prové del sector privat. Per aquest motiu, el major risc d’impagament es produeix en el sector privat i no en el sector públic. En cas de que les entitats financeres espanyoles no poguessin fer front als seus deutes, els bancs estrangers amb els quals estan endeutades registrarien grans pèrdues i, en conseqüència, entrarien en risc de fallida. Per aquest motiu, els governs francès i alemany pressionen a l’estat espanyol per a que tingui les comptes públiques sanejades i pugui rescatar al sector financer espanyol.


Alternatives des de l’esquerra

Les mesures d’austeritat que s’estan duent a terme no són les adequades per reactivar la inversió productiva. En conseqüència, sembla més que previsible una contracció encara més forta de la economia que farà caure encara més els ingressos públics i, per tant, s’augmentarà el dèficit i el deute públic necessari per sufragar-lo. Quant més augmenti el volum del deute i, en conseqüència, el volum dels interessos del deute, més dificultats tindrem per suportar-lo. En aquest sentit, les polítiques d’austeritat, a més de fer minvar la cohesió social, agreujaran la situació actual i dificultaran encara més la recuperació econòmica. Per aquest motiu, els i les comunistes creiem que una de les tasques prioritàries de l’esquerra política i social és la lluita contra les retallades i les polítiques d’austeritat, ja que suposen un atac directe contra els interessos de la classe treballadora.

D’altre banda, considerem que bona part del deute privat s’ha generat de forma il•legítima a través de la especulació financera. Per aquest motiu, creiem que un altre dels objectius prioritaris de l’esquerra és la no assumpció d’aquest deute per part dels estats de la perifèria de la UE. En aquest sentit, ens oposem a l’aval massiu d’actius financers tòxics per part del Fons de Reestructuració d’Ordenació Bancària, ja que, en cas de que no siguin pagats, les pèrdues seran assumides per l’estat.

En darrer lloc, considerem que la lluita contra el deute públic generat il•legítimament ha de tenir un caràcter central, ja que bona part del d’aquest prové d’uns interessos desorbitats provocats per la acció dels especuladors sobre el deute sobirà. Aquesta maniobra s’ha dut a terme amb la col•laboració de les agències de qualificació i amb la permissivitat del Banc Central Europeu. Ni una ni l’altre es troben sotmesos a control democràtic. Ara bé, quin mecanisme hauríem de seguir per desfer-nos de la part il•legítima del deute públic? A escala estatal, s’han dut a terme diverses formules de les quals per aconseguir-ho. A continuació, n’explicarem tres.

Durant els anys de la dictadura (1973-1983), el deute públic argentí va augmentar fins al 465% del PIB (1.500 dòlars per habitant). Aquest augment vertiginós s'explica, en bona mesura, per la estatalització del deute de les empreses privades. Als anys vuitanta, l’estat no pogué fer front al pagament dels seus deutes i va demanar un crèdit a l'FMI. Com a contrapartida, el Fons Monetari Internacional va exigir una sèrie de mesures com retallades socials, privatitzacions salvatges, venta de patrimoni públic i la anomenada “junta monetària”. L'any 2001 va esclatar una crisi coneguda com a “corralito”. Davant d’aquesta situació, l'FMI va continuar recomanant les mateixes polítiques d’austeritat, però Argentina s'hi va oposar i anuncià una moratòria unilateral del pagament del deute públic extern. Aquesta suspensió de pagaments temporal els va permetre desfer-se de la tutela de l’FMI i aplicar polítiques d’estímul de la demanda que van fer possible la recuperació econòmica del país. Un cop fet això, Argentina va renegociar el seu deute extern amb els creditors al marge de l’FMI i el va reduir fins a una cinquena part.

Una segona opció la dugué a terme Equador. El deute sobirà d’aquest país augmentar va augmentar 16.596 milions entre els anys 1971 i 2006. Amb l'arribada al poder de Rafael Correa, es va iniciar un procés d'auditoria del deute a través de la Comisión Integral del Crédito Público (CAIC) que qualificà gran part del deute com a il•legítim. Un cop fet això, el govern equatorià decidí oferir un 30% del seu valor del deute als creditors. D'aquesta manera, Equador va estalviar 8.000 milions de dòlars que es varen destinar a incrementar la despesa social.

Una altre mecanisme que permet alleugerir la càrrega del deute públic és la cancel•lació. Aquest fou posat en pràctica pel Fons Monetari Internacional durant els anys noranta i consistí condonar una part del deute a canvi d'una sèrie ajustaments macroeconòmics. Seguint aquesta lògica, Mali es va beneficiar de cancel•lació de 1652 milions de dòlars. No obstant això, va haver de privatitzar estratègics de la seva economia com l’agricultura, la banca, les telecomunicacions o la energia elèctrica. A més a més, se'ls obligà a eliminar els subsidis a la fabricació de cotó. Aquesta decisió va tenir uns efectes dramàtics sobre la economia maliana, ja que 3,5 milions malis viuen d'aquest sector.

La experiència ens demostra que l’única forma de fer front a aquest tipus de crisi és prescindir de l’FMI i les seves polítiques d’austeritat refusant totes les solucions que impliquin la tutela d’aquesta organisme. En aquest sentit, les solucions posades en pràctica semblen les més recomanables. Personalment, em decanto per la opció de l’auditoria, ja que atorga una major legitimitat al repudi del deute il•legítim.

L'ascens social i electoral de la extrema dreta i la resposta popular

Les passades eleccions al parlament de Catalunya varen posar de manifest l'avenç social i electoral de les organitzacions d'extrema dreta al nostre país. El cas més destactat és el de Plataforma per Catalunya(PxC) que va obtenir 75.321 vots(2,42%) convertint-se així en el partit sense representació parlamentaria amb més sugrafis. La circunscripció on PxC va aconseguir els millors resultats fou la província de barcelona on obringué 57.381 vots(2,45%). Per poder optar al repartiment d'escons en el sistema parlamentari del nostre país, s'han d'aconseguir, com a mínim, el tres percent dels vots en una circunscripció electoral. No obstant això, van estar molt a prop de arribar a aquest llindar. De fet, només haguessin necessitat 12.882 vots. Amb els mateixos resultats i la participació de les eleccions de 2006, hagués necessitat tan sols 9343 vots superar la barrera electoral del 3%. A més, cal tenir en compte que part del vot xenòfob ha estat satelitzat per altres organitzacions com el Partit Popular el qual ha mantingut durant tota la campanya un discurs extremament dur, beligerant i demagògic en vers la immigració. D'aquest analisi electoral, en podem treure la següent conclusió: s'està obrint un espai polític per la extrema dreta malgrat no tenir representació parlamentaria.

Segons el meu parer, les raons que expliquen el relatiu èxit electoral de la formació que dirigeix Josep Anglada són escencialment dues: el descredit i el desgat dels partits tradicionals i la manca d'informació que han ofert les elits polítiques i mediàtiques sobre els efectes de la immigració. Per una sèrie de factors històrics, els voltants, i concretament els qui votaven a partits obrers, s'identifiquen cada cop menys amb els partits que concorrent als processos electorals. A més, els reiterats escandols de corrupció han desacreditat completament la classe política actual. La conjunció d'aquests dos factors ha fet que els ciutadans de Catalunya, i especialment la classe treballadora, desenvolupi un sentiment de refús cap als polítics actuals propiciant així el vot massiu cap a opcions electorals tradicionalment infreqüents com ara l'abstenció, el vot en blanc, el vot nul o el vot a formacions polítiques amb un discurs “anti-establishment” com és el cas de Plataforma per Catalunya.

D'altre banda, ni la classe política ni els mitjans de comunicació de masses s'han eforçat per revelar una sèrie de dades sobre l'impacte de la immigració que desmenteixen rotundament algun dels arguments als que recorren freqüentment les organitzacions d'extrema dreta. L'any 2006, Miguel Sebastián, aleshores director de la Oficina Econòmica del President del Govern, va publicar un estudi anomentat “inmigración y economía Espanyola: 1996-2006”[1] en el qual es podia observar que la immigració tenia efectes positius sobre els presupostos de l'estat. La quantitat de diners recaptada através dels impostos pagats pels immigrants era 5 cops superior a la que aquest col·lectiu rebia en forma de serveis(santitat, educació) o en efectiu(pensions, beques, etc). Aquest fet s'explica per la piramide d'edats de la població immigrada. La majoria dels immigrants es troba en edad productiva. Aquest fet provoca que consumeixin pràcticament la meitat de serveis sanitaris que la població “autòctona”[2] i que aportin a través de cotitzacions 8.000 milions d'euros a la Seguretat Social i només rebin 400 milions d'euros en pensions. Aquestes dades demostren, en contra del discurs del senyor Anglada, que la immigració no resulta perjudicial pels fons públics ni posa en risc l'estat social.

Arribats a aquest punt ens podem formular un altre qüestió: com es possible que Plataforma per Catalunya hagi obtingut resultats tan notables en comparació a d'altres organitzacions d'extrema dreta que tenien programes electorals pràcticament idèntics?. Aquest fet s'explica, bàsicament, per tres raons: el recolzament polític i econòmic que PxC ha obtingut d'altres partits d'extrema dreta als quals Anglada anomena eufemisticament com a “identitaris”, la renuncia als simbols franquistes i la cobertura mediàtica que alguns mitjans de comunicació han donat a Josep Anglada. En efecte, el recolzament polític i, sobre tot, econòmic que ha tingut Plataforma per Catalunya per part de partits com el Front Nacional de Jean Marie Lepen o l'ultradretà Vlaams Belang(interès flamenc) ha fet possible una campanya gairebé equiparable a la d'alguns partits amb representació parlamentaria. El fet de no recorrer a simbologia franquista, malgrat el passat reaccionari de molts dels membres de Plataforma per Catalunya, ha provocat que una part de la classe obrera de l'anomentat “cinturó roig” que tradicionalment s'inclinava per opcions electorals d'esquerra hagui votat a la formació ultradretana.Per acabar, tal i com deia abans, la projecció mediàtica que ha tingut Josep Anglada com a líder ha estat un altre factor clarament determinant. Una part d'aquesta projecció mediàtica la va aconseguir arrel de la polèmica sorgida al consistòri de Vic entorn al padró municipal dels immigrants. Una altre part de la presència mediàtica de Josep Anglada i, per extensió, de Plataforma per Catalunya ha estat duta a terme de forma pràcticament injustificada. El cas més escandalós és el del programa “Catalunya Opina” que s'emet pel “Canal Català” i del qual Josep Anglada n'és tertulià habitual.

Les passades eleccions autnòmiques han estat un toc d'atenció per a tots aquells i aquelles que ens oposem frontalment a l'ideari i al programa de la extrema dreta. Cal començar a combatre a l'extrema dreta des d'ara mateix. En aquest sentit, cal fer un treball potent en dos nivells diferenciats: en l'àmbit politico-institucional i en la societat civil. Cal el compromís de totes les organitzacions polítiques per promoure una convivència adequada entre la població nouvinguda i la població mal anomenada “autòctona”. Aquest fet implica, d'una banda, fer un esforç per desmitificar desde les institucions els arguments xenòfobs d'organitzacions com Plataforma per Catalunya i, d'altre banda, la renúncia a instrumentalitzar la immigració amb finalitats electoralistes. Una bona manera de garantir que els partis no incitin a la xenofòbia per obtenir rèdits electorals és instaurar el dret a vot de la població immigrada garantint-los així plenament els drets polítics. D'aquesta manera, els parits que facin discursos racistes hauran de fer front a elevats costos electorals.

També cal fer un treball important de concienciació en el si de la societat civil. Cal que les organitzacions de caràcter antifeixista ens organitzem i denunciem el perill potencial que representen organitzacions co les de Josep Anglada. En aquest sentit, pot se rmolt útil la plataforma “Unitat Contra el Feixisme” constituïda pocs messos abans de les eleccions autonòmiques.

Cal recuperar el caràcter antifeixista de la democràcia, ja que sinó aquesta acabarà reduïda a un simple procés de selecció d'elits polítiques. Per poder parlar de legislació democràtica, és necessàri que, a més de fer-se amb el consentiment d'una majoria parlamentaria, el seu contingut sigui capaç de garantir la bona convivència de tots aquells i aquelles que formen part de la comunitat político-social independentment del lloc on haguin nascut.
[1] http://www.ucm.es/info/ecap2/mulas_carlos/economia_laboral/Tema6bis-MovilidadInmigracionEspanaOEP.pdf
[2] http://unitatcontraelfeixisme.files.wordpress.com/2010/10/flyer_topics.pdf

El pla de rescat i les mesures d’austeritat a Grècia

Introducció:

A principis de maig d’aquest any, la Unió Europea i el FMI (Fons Monetari Internacional) comprometien respectivament 500.000 i 250.000 milions d’euros en un pla de rescat de la economia grega. Aquesta noticia va anar acompanyada d’un sorprenent anunci: el Banc Central Europeu es compromet a finançar directament els estats.

No obstant això, l’esmentat pla de rescat està subjecte a una sèrie de condicionants. Com a contrapartida per la aportació econòmica, el govern grec es compromet a retallar el sou dels funcionaris, rebaixar les pensions, reduir dràsticament els organismes administratius, retallar la inversió pública, abaratir l’acomiadament i privatitzar de forma massiva els sectors de la energia i del transport venent de forma massiva les empreses públiques. Segons les previsions dels organismes que han dut a terme el pla de rescat, la economia grega patirà un petit retrocés durant el 2010 i 2011 per tal de tornar a créixer a partir del 2012.

Aquest “pla d’austeritat” orientat a disminuir el dèficit i, per extensió, a controlar la inflació i garantir la estabilitat monetària de la “zona euro” ha tingut una rèplica a l’estat espanyol. El passat dimecres 12 de maig, el president del govern presentà en el Congrés dels Diputats un paquet de mesures en aquesta línia. A partir d’aquest pla, l’executiu espera estalviar 15.000.000.000 d’euros que s’afegeixen a la reducció del dèficit de 50.000 milions que el president del govern va prometre a Brussel·les pel període 2012-2013. Concretament, s’espera estalviar 6.750 milions d’euros a través de la reducció salarial en el sector públic, 1.500.000.000 d’euros per la congelació de les pensions i 6.045 milions gràcies a la reducció de las inversions en despesa social.


Justificació de les mesures d’austeritat:

Segons els organismes que han efectuat el pla de rescat a Grècia i alguns economistes de caire neoliberal, la crisis de l’euro està causada per el comportament irresponsable del govern grec que ha gastat en excés en el seu estat del benestar creant així un dèficit y un deute públic que no son sostenibles y que han generat dubtes sobre si el govern podrà pagar o no els seus deutes (Xavier Sala i Martín. La Vanguardia. Dia 17.02.2010). Un dels arguments més utilitzats per aquells qui defensen aquesta tesi com a causa de l’elevat dèficit és que la edat de jubilació dels treballadors grecs és molt baixa (55 anys) i, per tant, s’ encareix innecessariament la despesa social en pensions.

Segons el meu parer, aquestes teories disten força de la realitat per diversos motius. Per començar, Grècia, igual que Espanya o Portugal, té una despesa pública molt inferior a la mitjana de la Europa dels quinze (UE-15) fruit de la implantació tardana i precària del seus estats del benestar. En aquest sentit, cal recordar que tots tres països varen tenir dictadures profundament reaccionaries que impediren la seva implementació. De fet, en tots tres casos, l’estat del benestar començà a desenvolupar-se en un moment en que molts governs, com el de Tacher al Regne Unit, estaven començant a retallar-lo de forma substancial.

Les causes del dèficit de Grècia:

La causa principal de l’augment del dèficit públic grec és una disminució considerable dels ingressos de l’estat provocada per la caiguda de la activitat econòmica. En altres paraules, el descens de la demanda agregada[1] manca ha disminuït considerablement el volum de diners recaptats a través impostos indirectes. D’altre banda, l’augment de l’atur derivat del descens de la activitat productiva ha provocat un augment considerable de la despesa en subsidis d’atur. En altres paraules, la conjuntura de crisis econòmica ha provocat un augment de les necessitats de despesa i una disminució forçosa dels ingressos.

Tal i com indica Vicenç Navarrro[2], la economia grega ha gaudit, en contra del que es propaga des d’alguns mitjans de comunicació, d’una salut relativament bona en els últims quinze anys. Un fet que constata aquesta afirmació és que el seu creixement econòmic (mesurat tan en termes absoluts com en termes de renta per càpita) va ser més elevat que la mitjana de la Unió Europea. De fet, Grècia comptava amb la una de les flotes comercials més importants del món. Cal remarcar que aquest sector, tot i ser molt poderós, ha gaudit d’extraordinàries extensions fiscals en temps de bonança econòmica fet que ha provocat manca considerable d’ingressos en les arques públiques. En altres paraules, aquestes polítiques fiscals han contribuït notablement l’ensorrament dels ingressos públics. Pel que fa a la situació actual, no es pot negar en absolut la fragilitat en que es troba la economia grega fruit del seu elevat dèficit públic (13,5% de PIB) i del seu desmesurat deute (113% del PIB). Tot i així, cal fer dos matisos importants sobre aquestes qüestions. En primer lloc, hi ha països, amb un dèficit públic molt major que el grec (Japó 192% del PIB). En segon lloc, el deute grec no és més elevat que el que es preveu pel promig de països de la OCDE de cara al 2011.

El govern de Kostas Karamanlis va preferir augmentar els ingressos emeten deute públic que realitzar una reforma fiscal progressiva i perseguir el frau fiscal (un dels més elevats d’Europa). El 90 % del deute de l’estat grec la posseïen bancs Alemanys, francesos i austríacs. Aquests bancs varen comprar grans quantitats de deute públic a preus molt reduïts i asseguraren aquestes quantitats a través del que s’anomena “Credit Defaults Swaps” (CDS)[3]. L’assegurament d’aquestes quantitats de deute públic no es basa en el seu preu real del préstec, sinó en un preu fictici basat en la especulació. Es a dir, assegura les quantitats que presumiblement s’adquiriran amb les operacions financeres. D’aquesta manera, els bancs i els hedge funds (fons d’inversions d’alt risc) han inflat el preu del deute a que havia de generar un exorbitant interès del 7% anual. En altres paraules, el que deixaran d’ingressar els ciutadans grecs en forma de transferències i serveis públics es destinarà a pagar els enormes interessos generats en el sector financer.

Conseqüències socials i econòmiques de les polítiques d’austeritat:

En un moment de recessió econòmica, es necessari que l’estat dugui a terme una important despesa pública ja tan en subsidis d’atur per evitar que caigui en picat la demanda agregada com en inversions productives per generar llocs de treball. A través d’aquestes polítiques postulades per l’economista John Maynard, s’aconsegueix reactivar la economia augmentant les demandes de bens de consum i mitjans de producció[4]. Per tant, l’aplicació de les polítiques d’austeritat destinades a retallar la despesa pública grega farà minvar encara més la demanda agregada allargant així la situació de recessió econòmica.

Per tal de constatar la afirmació del anterior, només cal observar quin ha estat l’efecte de les polítiques d’austeritat sobre les economies europees que les han posat en pràctica. Irlanda, per exemple, ha vist disminuir el seu PIB un 8%. En el cas de Letònia, la taxa d’atur supera el 22% i el PIB ha caigut un 25% en dos anys. En aquest darrer país, es varen retallar un 50% els salaris dels treballadors públics i un 40% les despeses en centres hospitalaris del Servei Nacional de Salut.

No obstant això, es important matisar que les polítiques de contenció o retall de la despesa social no només afectaran als països de la Unió Europea on s’apliquen. Tal i com indica Vicenç Navarro al seu article “Grècia no és la principal causa de la crisi de l’euro”, Alemanya, que porta dècades desenvolupant polítiques de contenció salarial, esta intentant vèncer la disminució del seu mercat intern fomentant la exportació. Tot i així, dos terceres parts de les seves exportacions d’aquest país s’efectuen dins de la “eurozona”. Per tant, si la resta de països europeus deixessin de consumir productes alemanys causa d’una disminució del poder adquisitiu dels seus habitants, la economia Alemanya se’n ressentiria considerablement.


Conclusions sobre les polítiques d’austeritat:

Segons el meu parer, les condicions que el Fons Monetari Internacional i la Unió Europea han imposat a Grècia a canvi de l’ajut econòmic són profundament injustes, erràtiques i innecessàries.

En primer lloc, retallar la despesa social significa fer recaure els costos de la crisi en els sectors menys afavorits, ja que són els majors beneficiaris de les prestacions socials ofertes per l’estat del benestar que es veurà retallat. D’altre banda, no s’està abordant un dels problemes que ha desencadenat tan la crisi econòmica mundial com aquesta crisi regional: la falta de regulació dels mercats financers. De fet, el veritable objectiu del pla de rescat que la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional han aprovat un és salvar els bancs europeus, principalment francesos i alemanys, que posseeixen grans quantitats de deute grec.

En segon lloc, les polítiques d’austeritat són totalment innecessàries, ja que existeixen una sèrie de polítiques alternatives de reducció del dèficit molt menys agressives amb les classes populars. En comptes de disminuir la despesa pública, es podrien haver augmentat els ingressos a través d’una reforma fiscal progressiva o combaten l’elevat frau fiscal. En aquest sentit, considero també innecessàries les retallades de despesa social efectuades pel govern de Jose Luís Rodríguez Zapatero. Com deia al principi, els plans d’austeritat preveuen un estalvi de 15.000 milions d’euros a través de la reducció salarial en el sector públic, la congelació de les pensions i la reducció de les inversions. Mentrestant, el conjunt d’empreses de l’IBEX-35[5] han guanyat en el darrer trimestre un 25% més que en el mateix període de l’any anterior. Aquesta xifra se situa en més de 12.000 milions d’Euros, es a dir, només 3.000 milions d’Euros per sota de la quantitat que el govern Zapatero vol estalviar en un any. Les quatre empreses que més van guanyar foren el Banc Santander (2.215 milions), Telefònica (1656 milions), Endesa (1.535 milions) i el BBVA (1.240 milions). També destaquen els beneficis d’Iberdrola (921,7 milions) y Repsol (688 milions). En altres paraules, mentre les classes menys afavorides, màximes beneficiaries de les prestacions ofertes per l’estat del benestar, estan veien minvar el seu salari real degut al desens de les transferències de l’estat en forma de subsidi o en forma de servei públic, les grans empreses espanyoles segueixen obtenint grans volums de beneficis. Segons el meu parer, l’executiu espanyol hauria d’apujar l’impost de societats, tornar a introduir alguns dels impostos suprimits a molts llocs del territori espanyol com l’impost de successions o l’impost de patrimoni i realitzar una reforma fiscal progressiva que gravi intensament a les rendes més altes. D’aquesta manera, s’aconseguiran augmentar els ingressos i reduir el dèficit.

En tercer lloc, a més de ser innecessàries, les retallades de despesa pública són totalment erràtiques en una conjuntura de recessió econòmica. Com ja he indicat anteriorment, impossibilitat de l’estat per fer inversions productives i la disminució del poder adquisitiu dels treballadors provocada pel retall de serveis públics i subsidis d’atur agreujaran encarà més la crisis econòmica, ja que provocaran un descens considerable de la demanda agregada. Quan això succeeixi, el creixement de la taxa d’atur s’intensificarà provocant una exclusió massiva de treballadors del mercat laboral en un país on hi havia, ja abans de la crisi, un índex de pobresa superior al 20%.


Reformes necessàries en l’estructura institucional de la Unió Europea:

Per acabar, crec convenient fer esment de les deficiències estructurals de la Unió Europea que han impedit abordar degudament situacions com les de Grècia o Espanya.

En primer lloc, crec que es necessari desenvolupar una instància encarregada de la política econòmica y fiscal a nivell europeu. Per tant, caldria un pressupost europeu que representés, com a mínim, la xifra que els fundadors de la Unió Europea varen suggerir (7-9% del PIB total de la Unió). També es podria establir un impost europeu que alimentés un fons comú per despeses d’anivellament del consum mitjanant polítiques redistributives a nivell europeu. D’aquesta manera, es podrien evitar els desequilibris interns sense haver de recórrer a plans extraordinaris de rescat.

Un altre dels problemes estructurals que, segons el meu parer, té la Unió Europea és la falta de control democràtic de la política monetària. Des de la signatura del Tractat de Maastricht, la política monetària ja no es troba en mans dels estats. No obstant això, ni el parlament ni la comissió poden obligar a aquest òrgan a seguir una determinada política monetària. Aquest fet implica la impossibilitat de la Unió Europea de jugar amb la massa monetària quan el dèficit es dispara fruit d’una recessió econòmica. Quan els estats tenien competències en política monetària, podrien optar per devaluar la moneda o recórrer a la inflació. A través d’aquests mecanismes, s’aconseguia alleugerir la càrrega del deute i disminuïa considerablement el risc de suspensió de pagaments. Per això, crec que les polítiques monetàries que dugui a terme el Banc Central Europeu han de ser dictades i aprovades pel Parlament Europeu. D’aquesta manera, es podria obligar a aquest organisme a aplicar les polítiques monetàries més adients quan ens tornem a trobar en una situació de crisi econòmica.

Per acabar, s’hauria de du a terme una reforma del sistema financer a escala internacional que permetés als estats el control polític dels fluxos de capital. D’aquesta manera, s’aconseguiria protegir als estats de la especulació financera. Aquesta darrera proposta és potser la més difícil de aconseguir, ja que sobre passa el marc institucional de la Unió Europea.


[1] Demanda agregada: Quantitat resultant del la venta de tots els bens i serveis generats pel conjunt de sectors d’una economia. Es pot calcular en termes quantitatius (quantitats consumides) o en termes estrictament monetaris.
[2] Vicenç Navarro: catedràtic de polítiques públiques i economia aplicada de la Universitat Pomeu Fabra Vicenç Navarro
[3] Credit Default Swap (CDS): És un contracte en que un comprador de deute paga periòdicament una quantitat denominada “spread” a canvi del compromís del el vendedor (emissor de deute) de compensar-lo en cas de impagament.
[4] Bens intermedis: Bens utilitzats per produir mercaderies o serveis.
[5] IBEX 35: És el principal índex de referència de la borsa espanyola elaborat per borses i mercats espanyols. Està format per les 35 empreses amb més liquiditat que cotitzen en el Sistema Interconexión Bursátil Electrónico (SIBE) en las cuatro Bolsas Españolas (Madrid, Barcelona, Bilbao y Valencia).

Monsanto: Corporació o psicòpata ?

La empresa Monsanto es fundà l'any 1901 amb l'objectiu de produir plàstics i resines. Més tard, l'any 1976 va fer el salt a la industria agricola introduint-se en el negoci dels hervicides. Actualment, destaca per ser pionera en la venta de llavors modificades genèticament i per produir l'hervicida més extès en el mercat mundial: el Roundup.

Aquesta empresa és mundialment coneguda per les constants controversies que han generat els seus productes. L'any 1927, va començar a comercialitzar el Policluoro bifenil el qual fou prohibit l'any 1970 quan el programa de las Nacions Unides pel medi ambient (PNUMA) va decretar aquest producte com una de les substàncies més tòxiques sintetitzades per l'home. Anys despres, va patentar el Posilac. Aquest producte contenia Somatotropina Bovina recombinant (rBST): un derivat sintètic d'una hormona que provoca que les vaques produeixin quantitats més elevades de llet. Hi ha informes que revelen que aquesta hormona provoca una serie de malformacions i patologies tant en humans com en vaques. Per aixo, hi ha països que n'han prohibit la venta (Regne Unit, Nova Zelanda, Australia, Unió Europea, Japó, etc).

No obstant això, l'objecte del nostre anàlisi serà el poder d'influència que té Monsanto en el sector de l'agricultura i el món rural, a través de la venta de llavors trangèniques. Per obtenir aquesta rellevància, Monsanto ha aplicat dos mecanismes: comprar totes les companyies de llavors de Midwest (Oest Mitjà dels Estats Units) i presionar al legislador per que aprovi una norma que reconegui les patents en el camp de les llavors. Aquest fet ha provocat que processar les llavors (emagatzemar, netejar i recollir) sigui impossible per un petit agricultor degut al cost econòmic i a la burocràcia associada a les proves d'autenticitat de les llavors. En definitiva, Monsanto ha fet que sigui materialment impossiple pels pagesos produir ells mateixos les llavors. Per tant, si un agricultor vol produir, ha d'adquiri-les forçosament en un mercat monopolitzat per Monsanto.

El mes sorprenent d'aquest cas és que la transnacional no es limíta a presionar als poder públics, sinó a assatjar per la via legal a tot camperol que intenti infringir la “llei Monsanto”. Desde 1997, Monsanto ha presentat demandes contra 147 agricultrors i 39 empreses per la violació d'aquesta norma i està investigant 500 casos més. Un dels agricultors demandats és Homan McFraling acusat de “biopirateria” per haver emmagatzemat part de les llavors genèticament modificades. Segons la legislació nord-americana, això consitituiria una vulneració del dret de propietat intel·lectual, ja que emmagatzemar llavors garanteix poder-ne obtenir de noves de forma gratuïta. Segons explica McFarling, la estratègia de estalviar llavors és una tradició del sector agrícola que es remonta moltes generacions enrrere. El cas més alamant és el de l'agricultor de Tennessee Kem Ralph el qual fou condemnat a 8 mesos de presó i 1,7 milions de dolars per amagar un camió de llavors de cotó.

Per trobar les causes d'aquest enorme poder d'influència política de Monsanto, és necessari observar la estructura monopòlica del mercat mundial de llavors. Un 95% del total de llavors comercials és controlat per només 10 empreses. D'altre banda, en termes absoluts, les transnacionals controlen el 49% del mercat mundial llavors(comercials i no comercials). Pel que fa Monsanto, controla entre un 25 i un 38 per cent del mercat de llavors de “frijol”, cogombre, pebrot, tomaquet i ceba. Aquestes dimensions tan desorbitades atorgen a les transnacionals com Monsanto un poder tan desmesurat que fa impossible parlar de política agrícola sense esmentar-les.